Les eleccions britàniques han confirmat que el Brexit és un procés eminentment anglès i el partit conservador, amb un missatge directe (Get the Brexit done: ‘enllestim el Brexit’) s’ha imposat de manera contundent. Els tories han guanyat en moltes circumscripcions laboristes del centre i del nord d’Anglaterra, en les quals el Brexit es va imposar clarament en el referèndum de 2016: llavors Escòcia va maquillar el resultat britànic, ja que a Anglaterra el Brexit es va imposar per 9 punts de diferència.
L’ambigüitat dels laboristes amb el “procés anglès” ha dispersat el seu electorat. El perfil d’esquerra radical de Corbin també ha expulsat votants moderats cap als liberals-demòcrates, essent el sistema electoral majoritari letal per als remainers: mentre els tories concentraven tot el vot pro-Brexit, els vots partidaris de la UE s’han dividit fatalment entre diverses llistes electorals.
El Brexit comportarà tensions territorials a la Gran Bretanya: a Escòcia l’SNP va aconseguir 48 dels 59 diputats i un 45% dels vots. La primera ministra, Nicola Sturgeon, reconeix que no tots els vots rebuts són independentistes, però afirma que el manifest electoral de l’SNP explícitament exigeix un segon referèndum d’independència, en cas que una majoria conservadora expulsi els escocesos de la UE contra de la seva voluntat majoritària. S’ha creat un clar conflicte de legitimitats democràtiques i alguns líders laboristes escocesos ja demanen un segon referèndum d’independència en cas de Brexit el proper 31 de gener.
A Irlanda del Nord s’ha produït un tomb històric: per primer cop els partidaris de la reunificació de l’illa han obtingut més vots i escons que els defensors del Regne Unit. No és aliè a aquest tomb el fet que el PIB/càpita era al 2018 de 78.000 € a Dublín i a l’Ulster només de 24.000 €: quin gran canvi! Històricament sempre era a l’inrevés! Protestants unionistes ja estan votant reunificació.
També ha quedat sepultada la proposta laborista d’unió duanera, pensada per evitar la independència d’Escòcia: la customs union suposava sortir de la UE però negociar els futurs acords de lliure comerç dins i amb la UE, com si la Gran Bretanya en fos un país membre. Aquesta proposta estava pensada per als empresaris escocesos, que van ser clau al 2014 per decantar el referèndum cap al no per por a la sortida de la UE. Si ara, però, en són expulsats pel Brexit, podrien optar pel sí en un segon referèndum d’independència. Per això Boris Johnson té molta pressa per tancar, abans d’un any, l’acord de relacions comercials amb la UE: si s’allarguen durant anys les negociacions, els empresarials escocesos podrien donar suport a una Escòcia independent per retornar a la UE.
Graham Watson, president del Partit Liberal Demòcrata Europeu (2011-2015) va dir a Barcelona el 2014 que “Escòcia serà independent després d’un segon referèndum”. Watson va dir que el referèndum del setembre de 2014 es perdria, però que després del referèndum del Brexit, el conflicte de legitimitats democràtiques desembocaria en un segon referèndum. Llavors la voluntat majoritària dels escocesos de ser a la UE decantaria el resultat a favor de la independència.
The Washington Post ha publicat un article on es pregunta si Escòcia serà la propera Catalunya. Boris Johnson, al qual The Financial Times recomana descentralització per a Escòcia, s’oposa a un segon referèndum perquè ara el podria perdre.
Escòcia haurà de decidir si, atesa la negativa a pactar un altre referèndum, a diferència del pacte entre Cameron i Salmond, opta per fer-lo de manera unilateral. Aquesta negativa de Boris Johnson convertirà les eleccions al Parlament escocès de 2021 en un plebiscit sobre la independència. El mirall escocès seguirà marcant el camí de Catalunya.
