Escric això quan s’acaba de conèixer la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) reconeixent la immunitat d’Oriol Junqueras com a diputat del Parlament Europeu. El text és d’una claredat indiscutible i no deixa marge al dubte o la interpretació: Junqueras hauria hagut de desplaçar-se a Brussel·les per complimentar les formalitats corresponents a l’escó que li correspon com a europarlamentari, i hauria d’haver pogut assistir a la constitució del Parlament Europeu. També hauria hagut de poder iniciar amb normalitat la seva tasca com a diputat electe, i, si el Tribunal Suprem trobava necessari mantenir-lo en presó preventiva (ja que Junqueras va ser elegit eurodiputat el 26 de maig, quan encara se celebrava la vista oral del judici als líders del procés) hauria hagut de presentar el corresponent suplicatori al Parlament Europeu, que hauria hagut d’acceptar-lo o desestimar-lo. Com que això no es va fer, la sentència a 13 anys de presó que li va caure a Junqueras com a conseqüència d’aquell judici queda també seriosament posat en dubte: ell no havia de ser en aquella sala del Suprem, sinó a Brussel·les, tret que s’hagués cursat el susdit suplicatori i el Parlament Europeu l’hagués concedit, cosa que ja hem dit que no es va fer.
La sentència té múltiples derivades jurídiques i polítiques, moltes de les quals són ara mateix imprevisibles. Però totes tenen en comú el fet de deixar en evidència el muntatge d’Estat que s’ha construït en els darrers anys a l’Estat espanyol contra una determinada ideologia política, en aquest cas l’independentisme, i en el qual efectivament s’ha fet volar pels aires la separació de poders i s’han vulnerat de forma manifesta els drets civils i polítics no tan sols dels líders encausats, sinó també els dels ciutadans que el van votar, com també subratlla la sentència del tribunal de Luxemburg. D’aquestes derivades, algunes s’entreveuen a curt termini: Oriol Junqueras hauria de ser alliberat al més aviat possible, i és obvi que la doctrina sobre ell repercuteix de manera directa en la situació dels també europarlamentaris Carles Puigdemont i Toni Comín, als quals es va prohibir l’entrada al Parlament Europeu el dia de la seva constitució, per ordre del seu aleshores president, el furibund reaccionari Antonio Tajani. També en la de Rull, Forcadell, Bassa, Turull, Romeva, Forn, com a membres del mateix Govern que van ser processats juntament amb Junqueras, i en la de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, per als quals també han demanat l’excarceració tant Amnistia Internacional com el grup de detencions arbitràries de l’ONU, sense comptar els pronunciaments d’altres entitats de drets humans com Human Rights Watch o International Trial Watch, o dels parlaments britànic i flamenc, o de desenes de personalitats (l’última de les quals, el papa Francesc) que com a mínim han demanat que l’Estat espanyol reconsideri la seva posició pel que fa al conflicte amb Catalunya i han fet crides al diàleg. I després s’endevinen molts interrogants que hauran de ser contestats més aviat que tard, el primer dels quals és com influirà aquest gir imposat pel TJUE en les negociacions entre PSOE, ERC i Podem/Comuns sobre la investidura de Pedro Sánchez.
Mentre tots aquests interrogants reben la seva resposta sí que es fa palesa una evidència, i és que la justícia espanyola (en concret, les seves instàncies més altes) ha rebut el que probablement sigui el revés més gran i més contundent de la seva història, i això que ja n’ha rebut d’altres de ben considerables. El que se suposava que era el judici més transcendent de la democràcia espanyola, per al qual s’haurien extremat les cauteles i s’hauria cuidat fins al detall més ínfim, ha quedat desballestat a la vista de tothom, i d’avui endavant l’Estat espanyol es troba més que mai davant del món com un Estat en què persisteixen els comportaments i els vicis autoritaris heretats directament del franquisme. Queden posats en dubte el relat oficial de la Transició, i els suposats avenços democràtics que havia dut a terme Espanya en aquests últims quaranta anys. De moment, aquesta justícia ha reaccionat a través del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha inhabilitat Quim Torra per una història de pancartes, i del mateix Tribunal Suprem, que ha emès una nota donant-se cinc dies “per estudiar” la sentència de Luxemburg i alertant que aquesta sentència es refereix només al moment en què Junqueras estava en presó provisional, sense cap referència als seus drets i als dels seus votants. No hi ha dubte que és una pèssima primera reacció, però en algun moment un Estat membre de la UE ha de comprendre que no pot viure dins l’autarquia.
