Escrivia Pilar Rahola en una de les seves habituals columnes a La Vanguardia: “¿encara està clara la diferència entre la dreta i l’esquerra? És a dir, no ens hauríem d’inventar alguna diferenciació una mica més precisa i menys sectària?”. Això era l’any 2016 i ella ja en portava dos, des que Artur Mas va plantejar-ho en una conferència a l’Auditori del Fòrum, defensant la necessitat de limitar l’independentisme a una sola llista electoral. El pretext de la indistinció entre destra i sinistra ha servit, votació rere votació i encara fins aquestes darreres eleccions del 10 de novembre, per exigir aquesta candidatura unitària.
La mal anomenada llista “unitària” – dic mal anomenada perquè la CUP sempre n’ha quedat al marge- va arribar a existir entre el 2015 i el 2017 obtenint, com bé és sabut, una representació majoritària al Parlament de Catalunya que es va traslladar en la conformació d’un govern de la Generalitat. Si realment la diferència entre dreta i esquerra hagués quedat desdibuixada per anacrònica i passada de moda, segur que aleshores no s’hagués notat la provinença d’uns diputats o altres i d’uns consellers o altres dels seus respectius partits.
El que va passar aleshores és que el conseller d’Economia, Oriol Junqueras, va proposar apujar l’IRPF a les rendes superiors a 90.000€ per abaixar-lo a les rendes inferiors als 12.450€. Era un moviment que, segons els càlculs del Departament, havia de tenir un resultat neutral per a les arques de l’administració catalana, és a dir, que s’havia d’acabar ingressant el mateix que fins aleshores. Paral·lelament, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va sortir públicament a rebutjar aquesta mesura perquè no es podia “carregar als contribuents els problemes del sistema de finançament”. En realitat no era ben bé cert que s’estigués “carregant” als “contribuents”, sinó que el que es proposava era cobrar una mica més a uns per descarregar un poc els altres. Finalment, pel bé i l’estabilitat de la coalició electoral, la reforma electoral no es va acabar duent a terme.
Aquesta setmana hem vist com tornaven a revifar les discrepàncies entre uns i altres en matèria de fiscalitat a causa de l’acord entre el Govern i els comuns. Precisament, les mesures pactades afecten als trams als quals es referia Junqueras l’any 2016. La pressió fiscal, sembla ser, es reduirà a les 205.000 persones que menys guanyen mentre que s’incrementarà a les 52.000 que més ingressen.
La diferència entre dreta i esquerra, efectivament, semblava desdibuixada tot veient que la mesa de negociació era compartida entre el vicepresident PereAragonès, d’ERC, i la consellera de la Presidència de Junts per Catalunya, Meritxell Budó. Poc va durar, tal il·lusió, quan poques hores després apareixia el portaveu parlamentari de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, a dir des del faristol que l’acord els generava “incomoditat” i deia que “hi ha alternatives a pujar els impostos”, sense especificar exactament quines. En un cas sense precedents, en un mateix matí un mateix partit signava un acord i convocava una roda de premsa per fer saber a tothom que aquell compromís no era del seu gust.
I què en deia Pilar Rahola? Podríem pensar que no en faria de més ni de menys, tenint en compte que, segons ella, no està gaire clara la diferència entre dreta i esquerra, però aprofitava la seva omnipresència televisiva per fer un monòleg etiquetant el pacte de ”horrorós”, “disbarat”, “un escàndol”, considerava “no té cap sentit” i exclamava que “ja n’hi ha prou de castigar impositivament els ciutadans de Catalunya”. Entremig de tot de dades incorrectes sobre l’impost de successions i l’IRPF, en cap moment especificava que en serien molts més els espectadors beneficiats que no pas els perjudicats, si és que perjudicats pot ser la paraula correcta.
Quina casualitat, doncs. Quedant difusa la diferència entre esquerra i dreta, resulta que els que defensen mesures d’esquerres són els que ens suposàvem que eren d’esquerres, mentre que els que tradicionalment pensàvem que eren de dretes s’enfadaven perquè s’apujaven una mica els impostos a les rendes més altes. Podria haver estat ben bé al contrari, no?
