Ja fa anys que vaig descobrir que el transport públic d’aquest país no està fet ni perquè l’utilitzis sempre per a tots els viatges ni perquè miris d’arribar a tot arreu amb ell. Les combinacions de línies i de diferents tipus de transport —bus de dia i bus de nit, Renfe, Ferrocarrils de la Generalitat i metro— solen ser, en general, un desastre. I a mesura que t’allunyes de Barcelona, el desastre augmenta. Quan faig aquesta afirmació, fruit d’una experiència d’anys, no tinc al cap la circumstància de la capital catalana, que va a part i que és el que bàsicament ha tingut al cap qui ha creat les noves targetes de transport T-Casual i T-Usual per substituir les massa poc glamuroses T-10 i T-Mes.
La gènesi mateixa dels nous títols i tot el debat —debat?—, millor, tot el fum d’encenalls generat al seu voltant respon a dos punts de partida: el barcelonacentrisme i els ciutadans-robots. Dit d’una altra manera, parteix de pensar que els problemes de mobilitat a Barcelona es dupliquen per igual, de manera calcada, a tot arreu, i de pensar amb un classisme mal entès, desmanyotat, que tracta els ciutadans com si fossin robots uniformes que es comporten tots de la mateixa manera, a tot arreu (d’aquí, de vegades, també en degota el paternalisme).
Evidentment que és una bona notícia que la T-Usual sigui més barata i, per tant, “premiï” —dir-li premi, com si això fos un concurs, també és una broma de mal gust— els qui cada dia, dos cops al dia, fan el mateix viatge per anar a treballar i tornar. I evidentment, això deu ser un gruix de la població força important. Que la T-10 s’encareixi una mica a Barcelona i deixi de poder utilitzar-se en família no sembla, a priori, tan greu com s’ha plantejat tenint en compte que les noves T-10, tot i passar a ser individuals, les podran utilitzar diferents persones, encara que no en viatges consecutius (amb aquesta tirallonga tècnica em començo a adonar que els nous títols de transport proposen un tripijoc de proves per superar). El que no entenc és per què la nova T-10 s’encareix més com més t’allunyes de Barcelona. Això no està pensat ni per “frenar” el turista ni per facilitar que algú amb un cotxe vell deixi el cotxe d’una vegada. Perquè el del cotxe nou, el d’un SUV (tots camins, en diuen, d’aquests cotxassos que semblen fets per anar muntanya però que transiten per tots els centres urbans de ciutats i pobles), ja sap que pot campar tranquil·lament per on vulgui, de la porta de ca seva fins a la porta de l’escola. Tant és que els SUV, tal com vaig llegir l’altre dia en una notícia a l’Ara, ja siguin el segon factor d’emissions de CO2 a tot el món. És la certificació que les mesures ambientals i els títols de transport disfressats de bones intencions arriben tard, malament i ranquejant.
Si a un d’aquests títols li haguessin posat T-Pegat o T-Nassos també hauria funcionat. La mirada barcelonacèntrica és l’única i la que s’imposa quan és hora de tractar el transport públic, i l’àrea metropolitana —les seves diferents corones— continua sent aquella entelèquia feta de discursets que apareixen cíclicament en cada campanya de les municipals només per fer bonic. Els nous títols arriben tard perquè l’estan avançant per la dreta noves formes de feina, de multitasques i, per tant, de multiplicitat de viatges —o a vegades, estalvi de viatges— però que cada dia no es repeteixen igual ni de la mateixa manera (noves formes de feina lligades, també, a la precarietat, ara no ens posarem flamencs, que ja sabem que emprenedor —com alternatiu, com independent— en aquesta societat és un eufemisme aplicat a qui se les arregla com pot). Potser ideen T-Robots perquè ens volen a tots robots. Això també podria ser.
L’altre dia, al tren, vaig sentir una conversa entre dues universitàries sobre els nous títols de transport (els joves que baixen de cap de setmana a Barcelona també queden al marge, en els nous títols). Les dues noies s’hi van referir, és clar, pronunciant-los a l’anglesa. Van ventilar en un tres i no res els arguments a favor i en contra, abans de concentrar-se, l’una, en una lectura en llibre electrònic per a un examen, mentre l’altra es posava a dormir. Abans de la capcinada, però, la noia va llançar una d’aquelles declaracions —broma, codi intern o domini màgic— que et fan allargar el somriure una estona, just quan esperes que el tren arrenqui d’una vegada de Parets, després de cinc minuts aturats perquè arribi l’altre, en direcció contrària, i deixi la via lliure per poder passar (aquest és el sistema ferroviari que tenim, no ho oblidem, per molta “té cà-su-al” i “té iu-su-al” que li posem, a anys llum de les targetes electròniques habituals a moltes ciutats europees). “Has sentit això de les noves targetes?”, fa la lectora. “Ah sí, a la Xina van començar així”.
