Encara ressona l’eco d’una imatge estranya, d’explicació difícil i digestió complexa, on el líder de Podem, Pablo Iglesias, reia en meitat d’una conversa ben animada amb Iván Espinosa de los Monteros, un d’aquells cognoms recargolats i pomposos que pasturen Vox. Unes setmanes abans, el diputat del PNB, Aitor Esteban, negava la mà al mateix personatge que, en ple desgavell ultra, va arribar a proposar la il·legalització de la formació jeltzale, així com de Bildu, els partits independentistes catalans o, fins i tot, Compromís. Poca broma! La comparació entre ambdues escenes resulta, més que odiosa, simptomàtica.
Iglesias, penjat pel coll d’un llistó d’honestedat i coherència política que ell mateix ha elevat fins a convertir-lo en una forca, no ha sabut com sortir-se’n. L’home que s’indignava amb l’abraçada entre David Fernàndez (CUP) i Artur Mas fins al punt d’emprar l’anècdota per obrir un míting a Catalunya, va contraatacar amb fotografies de tota mena: ell amb Junqueras —la sola comparació indigna—; el selfie estúpid de Rufián amb un apoderat de Vox; ell, de nou, amb Rajoy...
“No és una falta de coherència política”, va amollar Iglesias, embarrancat en el fang de la casta fins al moll de l’os, sinó “condició humana”. Unes rialles amb Espinosa de los Monteros comparables, segons el líder de Podem, al sopar de la nit de Nadal amb el familiar fatxa de torn o a aquell company d’ideologia incòmoda que pots trobar-te “als sopars de treball o de la classe de la facultat”.
El discurs estaria molt bé i seria, fins i tot, emotiu i reconciliador, si no fos perquè Podem és un dels partits que s’omple la boca d’acusar —i amb raó— una gran part dels periodistes de “blanquejar” el feixisme. Iglesias, que és moltes coses però no pas imbècil, utilitza una trampa dialèctica per no aplicar-se a si mateix la vara de mesurar que reclama per a la premsa i planteja la conversa distesa entre ell i Espinosa de los Monteros com si foren dos cunyats prenent-se una cervesa al xalet de Galapagar en un gest sense cap rellevància política. Però són dos dels caps visibles de Podem i Vox i la imatge en té molta, de rellevància política.
L’argument d’Iglesias, però, té una part tan certa com preocupant. Amb més de tres milions i mig de vots en les darreres eleccions, les possibilitats de tenir un amic, un veí, un company de feina o un familiar que s’haja deixat seduir pel discurs ultra de Vox són insuportablement altes i sembla poc raonable convertir la nostra vida en una trinxera permanent farcida de mala maror. Ara bé, caldria assenyalar que, en aquesta història, hi ha dos nivells diferents que tothom hauria de tenir clar.
És possible que no totes les 3,6 milions d’ànimes que han donat suport a Vox siguen, en essència i sense remei, d’ultradreta, però els dirigents i les polítiques que voten sí que ho són. També una gran part d’aquests votants, hereus d’un franquisme que no va morir al llit, sinó que va reciclar-se en la versió espanyola sui generis de democràcia que, en el fons, continua “atada y bien atada”. És possible que siga un ingenu o un idiota, però no crec que el camí siga traslladar la confrontació política a la taula del dinar de Nadal, posant per davant una “condició humana” imprescindible per viure amb certa tranquil·litat. Seria el nivell en què, t’agrade o no, has de pair que hi ha gent del teu entorn que s’ha empassat, amb maquillatge constitucional inclòs, el discurs promogut per l’establishment espanyol des del mateix dia del darrer sospir de Franco.
Ara bé, hi ha un segon nivell innegociable. Les institucions polítiques i mediàtiques sí que han de marcar una línia ben ferma d’arraconament del protofeixisme i barrar el pas a l’emblanquiment d’una formació que vomita una ideologia que pretén callar i eliminar la diferència. No els agraden els indepes, ni els catalans, ni els bascos, ni les feministes, ni el col·lectiu LGTBIQ, ni els rojos, ni els republicans, ni els migrants, ni els parlants de llengües diferents de l’espanyol, ni ningú que no siguen ells mateixos. I, ací, sí que necessitem línies roges. Ben roges. D’aquell roig intens que fa anys que es destenyeix elecció rere elecció. Perquè un Parlament no és cap dinarot de companys, ni cap àpat nadalenc.
I del dinar de Nadal, què en fem? Doncs aplicar la teoria dels dos nivells: estima les persones, censura els discursos. Ni un mil·límetre a proclames feixistes disfressades d’incorrecció política, ni atacs contra col·lectius desafavorits, ni discursos de barra de bar com qui s’engul el cinquè sol y sombra, ni merdes similars. Com deia Fuster, forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser mal educat. I hi afegiríem: “Per ser mal educat, no cal perdre el somriure”. Que s’amarguen ells...
