La notícia semblava d’una altra època: Iberdrola deixa sense llum 14 famílies pobres al Cabanyal. Ho denunciaven el passat 22 de novembre nou entitats socials de l’antic barri de pescadors de València. Uns talls d’improvís i amb suport de la Policia Local per protegir les mans que sostenien les tenalles. I sense la presència d’un sol tècnic dels Serveis Socials que emparara drets i necessitats dels més vulnerables. Tampoc, per descomptat, cap polític ni membre de l’equip de Govern. Precisament aquella gent que, quan feia oposició, acudia a borbolls a lamentar la deshumanització galopant del Partit Popular al barri.
I això torna a passar als blocs dels Portuaris, la més genuïna zona zero de la ineficàcia municipal. Ja s’ho poden imaginar: 168 habitatges, dels quals 77 són públics, repartits en diferents administracions. Molts estan ocupats des de fa anys per famílies sense recursos. També hi ha pisos de bancs que se’ls han autovenut a fons voltors. I propietaris que denuncien la desolació del lloc i assenyalen directament els ocupants. Un brou que ha anat bullint durant els 24 anys de degradació induïda per l’exalcaldessa Rita Barberà en l’afany per enderrocar bona part del Cabanyal, també els blocs, i perllongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar. I ara amb cinc anys de govern d’esquerres que, lluny d’apagar el foc, l’ha accelerat amb un informe ad hoc on es determina que el bloc té problemes estructurals i que la millor solució és enderrocar-lo. Els propietaris podrien obtindre, a canvi, casa nova per 30.000€ en tercera línia de platja, però la resta de famílies s’haurien de buscar la vida. Així és l’estranya botànica que creix a vora mar.
Si continuen imaginant, no els serà difícil visualitzar els blocs com un espai viciat, ple de sotsobra, però molt ric en matisos per a qui busca la notícia sensacionalista, el victimisme veïnal de xarxa social o, senzillament, la xifra que permeta tancar l’any amb bons resultats. De fet, és l’única explicació plausible per entendre l’obstinada presència policial als Portuaris durant setmanes sense més rendiment que 14 famílies amb la llum tallada i un grapat de denúncies lleus per frau elèctric. Alguns agents, de pura quotidianitat, acabaren confessant als veïns que no sabien què feien allà a diari. Potser omplir atestats perquè aquest 2 de desembre el regidor del ram, l’ufanós Aarón Cano, quadrés la suma dels 2.956 serveis en tres mesos, “la dada objectiva de com estem treballant al barri”, i que permet constatar que, amb els deures fets, els torrons fan més bona digestió. Res no coneixem de la qualitat dels sucs gàstrics dels habitants dels 12 habitatges ocupats que Cano destaca que s’han recuperat en aquest temps fins a fer-ne un total de 63 des de 2015. Mai no sabrem qui eren ni què se n’ha fet d’ells o d’elles ni si els serveis municipals oferiren cap alternativa.
Així són les xifres: fredes, deshabitades. I en aquest ball prenadalenc es poden ajuntar sense complexos 2.956 serveis policials, 14 famílies sense llum i 767 gats i gossos adoptats. Una esquizofrènia on tampoc no manquen els bons propòsits tan adients al calendari. Els habitatges públics són propietat de la Generalitat i de l’Ajuntament a través del servei de patrimoni, l’empresa Aumsa i el Pla Cabanyal-Canyamelar. Una multiplicitat de veus desafinades que l’alcalde Joan Ribó i el conseller de Vivenda, Rubén Martínez Dalmau, proposaren harmonitzar aquest 7 d’octubre en reconfigurar l’oficina del Pla Cabanyal-Canyamelar com a finestra única, “de caràcter fonamentalment social”, on es gestione de forma unitària, a més, tot el patrimoni públic dels blocs Portuaris.
Un altre contrasentit si atenem a les declaracions que Vicent Gallart, gerent d’aquest ens, va realitzar el passat setembre en una entrevista a l’Agència EFE, on va proposar vendre no sols els 187 immobles que administra, sinó la totalitat del parc immobiliari públic que hi ha al barri: 230 cases disperses, 79 edificis complets i 172 solars. Tot amb l’argument que aquesta propietat pública “és responsable de la imatge de degradació del barri” i que el mercat privat “és una ferramenta clau” perquè “va com un tret”. Cinc anys a raó de vora 70.000€ anuals de salari per arribar a aquesta conclusió? De veritat que la regeneració del barri passa per desfer-se d’aquest patrimoni precisament en una ciutat amb un greu dèficit d’habitatge pública, amb més de 10 anys en llistes d’espera per obtindre lloguer social? És Gallart el més indicat per gestionar, amb un “caràcter fonamentalment social”, les propietats que en realitat vol alienar?
És cert que hi ha enigmes del tot inaccessibles. O potser tot és una qüestió de matemàtiques. Quants gats i gossos podrien adoptar-se mentre una família del Cabanyal s’escola per les canonades del sistema? Encara som a tres anys de meditar la resposta.
