El grec Llucià de Samòsata, nascut en el que avui s’anomena Samsat, Turquia, cap a l’any 125 i mort després del 180, va ser un escriptor formidable. Tan aviat el coneixes, te’n fas amic. Fou un mestre de l’expressió literària, un retòric en el bon sentit de la paraula, un professional de les formes que exciten els sentits. Com sol passar, el formalisme és un refugi per a les persones desenganyades i netes, per als que esdevenen, per necessitat, escèptics i cínics. Però només en el sentit filosòfic del terme. Llucià fou un advocat que dominà l’art de la persuasió, un creador poc partidari de les teories, dels misticismes o de les vaguetats i, per tant, com els llauradors, avesat a anomenar les coses pel nom que tenen, sense disfresses i gaire presumpció. D’aquí ve que sigui un mestre de l’humor, un enemic dels dogmatismes, un defensor acarnissat del dret —i del risc— de pensar per un mateix, sense supersticions. No es deixa intimidar ni accepta cap poder que no sigui el de la intel·ligència. Admirat durant el Renaixement, fou considerat un model d’independència de criteri, un mestre de llibertat literària, per a Rabelais, Erasme i Maquiavel, per a Cervantes i Quevedo. I després per a Voltaire i Swift. Els escriptors només són autènticament grans quan són capaços d’enamorar els grans escriptors que venen més tard i els fan reviure.
Contemporani dels primeríssims cristians, Llucià se’n burla sense pietat perquè, atenció, “reverencien aquell sofista crucificat”. Com que és un fabulós retòric coneix bé l’ofici de la maledicència i de l’atac verbal. Sap fer servir el llenguatge, retorçar-lo amb elegància, adaptar-lo per seduir les ments, manipular-les, orientar-les en un sentit o en un altre. Com és un excel·lent sofista sap identificar el que és un sofista, no hi ha ningú millor que ell per desemmascarar els impostors, per descodificar les veritables intencions dels discursos, per mostrar què són les coses més enllà de les paraules. Llegir-lo és un exercici de veritat, com quan el mestre falsificador identifica els quadres falsos d’entre els que semblen bons o quan el lladre es converteix, per venjança, en policia. Com a advocat i retòric, Llucià confessa que, gairebé sempre, els clients li demanen que sigui obscenament mentider, que no tingui ni principis ni moral. De manera que té una opinió sobre el gènere humà que no és gaire edificant, però tampoc no s’escandalitza ni se’n preocupa en excés. Entén força les misèries humanes sense disculpar-les. Se’n riu de la majoria d’ídols falsos, del que sembla seriós, dels fonaments falsament estables, de la superxeria dels valors que només són un refugi per al cinisme. És just.
Els diàlegs que escriu Llucià són una venjança i una lliçó. No són els platònics, els diàlegs profunds, refistolats i pretensiosos de Sòcrates i la colla que l’envolta. Són els crus i tendres col·loquis entre putes gregues, una professió que no és exactament igual que el de la prostituta contemporània, però no és aquí el lloc ni el moment de filar tan prim amb matisos erudits. Perquè fornicar, fornicaven amb el desfici que sempre s’ha fet. Hi trobem la naturalesa humana, amb tota la seva radical veritat, l’autèntic rostre de la nostra identitat. Com els bufons, els bojos o altres habitants dels marges de la societat, les putes són espectadores privilegiades de l’essencial de les nostres biografies. Veiem les professionals del sexe buscant-se la vida d’una manera noble i desenfadada, sense drames, que recorda, de vegades, el cinema de Fellini. Busquen els diners per sentir-se protegides el dia de demà, quan se’ls acabi la bellesa, per viure millor, per passar-s’ho bé, com desitgem tots i totes. Elles somnien amb un cop de sort, amb una morterada que les retiri, ells, en canvi, amb un casament per interès amb una bona noia amb dot que els cobreixi d’or. És un pacte en el qual tothom obté el que buscava. Llucià ens proporciona una perspectiva demolidora i perfectament humana. Hi trobem la mare que busca assegurar-se la vellesa prostituint la filla, tan bella, a la que recomana que no s’enamori de cap client pobre, que només es fixi en els rics. Hi trobem la gelosia com el jou de l’amor, el desig com a secret de la felicitat i font de desgràcies, hi trobem el luxe, la vanitat, la solitud, sempre profunda i cega com un pou. Quan tots nosaltres estiguem morts continuarà, indestructible, aquesta cadena que uneix per sempre el sexe als diners, l’amor al poder.
