Hi ha frases que, quan les llegeixes, t’atrapen perquè t’obren una escletxa que et permet una nova mirada sobre el món. I ja no et deixen. A mi em va succeir amb una part d’un discurs de l’escriptor alemany Stefan Heym. M’ha retornat aquesta tardor escoltant a la ràdio els programes que commemoraven el 35 aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. I he lamentat que els qui han ideat aquests programes no haguessin llegit aquell discurs de Heym.
Stefan Heym, escriptor jueu que va exiliar-se el 1933 als Estats Units i que el 1952 va decidir anar a viure a l’RDA (República Democràtica Alemanya), els anys 80 es va acabar convertint en una veu incòmoda per al Govern d’Erich Honecker i elogiat per occident. Però el 1989 va ser un dels pocs noms amb projecció pública que va criticar el procés de reunificació alemanya i els elogis van desaparèixer. Cinc anys més tard, amb 81, va ser escollit diputat per al Bundestag. Com a diputat més vell, li va correspondre fer el discurs d’obertura de la legislatura. I el que va dir referint-se a l’antiga RDA no va agradar gens a la majoria de la cambra: “Si us plau, no subestimin una vida humana en la qual, malgrat les restriccions, els diners no ho decidien tot, el lloc de treball era un dret igual per a homes i dones, l’habitatge assequible i la part més important del cos no eren els colzes”. Aquelles paraules van molestar tant la majoria de diputats que van decidir per primer cop a la història no incloure el discurs d’obertura al diari de sessions.
Però no he sentit res de tot això a la ràdio. En lloc d’una mirada oberta i atenta a entendre el que va succeir aquells dies convulsos de 1989, ens han repetit el mateix mantra amb què ens van martellejar aquelles setmanes i, sobretot, els anys següents. Relats personals sobre intents de creuar el mur, històries d’espionatge de l’Stasi, un to burleta ridiculitzant els cotxes de cartró que circulaven per l’altra banda del mur, recordatoris sobre la poca diversitat d’oferta de roba i narrar com una anècdota els diners que regalava el Govern de Helmut Kohl als que creuaven el mur des de l’est per poder anar a fer compres compulsives als establiments del Berlín occidental.
Cap paraula sobre Heym i les posicions dominants al moviment civil de l’RDA que defensaven aquella tardor avançar cap a un sistema econòmic amb “estructures descentralitzades i autogestionades” i cap a un “control col·lectiu dels treballadors sobre les empreses”. Però la direcció de la CDU va orquestrar una campanya que va arrasar amb les propostes d’aquell moviment democratitzador. Quan Heym va fer el discurs el 1994, 8.000 empreses de l’est havien passat a mans privades de l’oest o havien tancat, i 2,5 milions d’alemanys de l’est s’havien quedat a l’atur. Tot això ens ho explica el periodista Rafael Poch a La quinta Alemania (Icària, 2013).
Acabem de sortir d’una cimera del clima on ens han assegurat que així no podem seguir. Però els dirigents que s’hi han fet fotografies comprometent-se a acabar l’emergència que vivim, no estan disposats a prendre les mesures dràstiques que caldria. Maquillar de verd el sistema no ens servirà. Continuem instal·lats en el TINA (“There is no alternative”) de Margaret Thatcher, que ens assegura que les democràcies burgeses són el millor dels mons i que no hi ha alternativa possible al sistema capitalista. Els relats cofois que hem sentit a la ràdio pública sobre la reunificació d’Alemanya ens ho recorden.
Necessitem construir una alternativa al sistema depredador en què vivim. Depredador del medi i depredador de vides. Necessitem amb urgència construir un sistema en què, com reclamava Heyms des de la tribuna del Bundestag, els colzes no siguin la part més important del cos.
