L’actual conflicte polític entre Espanya i Catalunya es tradueix a la pràctica en una batalla entre, d’una banda, la repressió política de l’Estat —des dels comportaments policials i judicials fins al control de l’acció del Govern de Catalunya— i, de l’altra, les actituds de resistència —que passen per les accions de desobediència civil i els desafiaments de les institucions polítiques catalanes. Però aquesta confrontació necessita un discurs que legitimi les accions que du a terme cadascuna de les part en conflicte, bé sigui justificant-les, bé sigui exagerant-les o, encara, emmascarant-les.
Fins aquí, tot normal. Hi ha tota una colla de fets que poden ser interpretats segons els interessos de cadascuna de les parts, atenent a allò que també se’n diu un marc de referència. Estic parlant dels fets que són perfectament objectivables. Que hi ha una part del Govern de Catalunya que el 2017 va ser empresonat i ara ha estat condemnat. I que n’hi ha una altra part refugiat a l’estranger. Ara bé: si són uns delinqüents sediciosos que van actuar amb violència o són uns presoners polítics, si són uns exiliats o uns pròfugs, això forma part del relat de legitimació de l’Estat o del relat dels qui defensen el dret a l’autodeterminació. Guanyar el combat de la interpretació és decisiu perquè el combat en el terreny dels fets també es pugui guanyar.
La cosa es complica quan el relat dels fets ignora la part d’aquesta realitat que incomoda i debilita la consistència del relat. La tria dels fets que es consideren rellevants i els que es consideren prescindibles ja forma part de la interpretació. Fa riure —o pena— que els qui es presenten com a mers notaris de la realitat objectiva recorrin conscientment a aquesta estratègia d’exagerar o disminuir allò que convé a la seva interpretació subjectiva. Fa uns dies, Enric Juliana pretenia contraposar el clima polític de Madrid i el de Barcelona suggerint que mentre a la capital de l’Estat estaven atents a la cimera climàtica COP25, a la capital catalana estàvem distrets discutint sobre el pessebre de la plaça de Sant Jaume. Una jugada retòrica tan graciosa com falsa —i fàcil de desmentir— per, per enèsima vegada, desmerèixer la qualitat de la política catalana. Tot conforme.
Ara bé: on es perd tot contacte amb la realitat és quan per sostenir un relat determinat, directament, es menteix. Mariano Rajoy ha escrit al seu llibre que bona part de les imatges de la violència policial de l’1-O estaven manipulades, o que en les concentracions del 20-S hi va haver violència. Si per fer consistents les pròpies decisions i el relat que les legitima cal mentir, doncs au, es menteix. Com va dir aquell director d’un rellevant diari espanyol, “la unitat d’Espanya està per damunt de la veritat”. O, com va dir Carlos Lesmes, president del Tribunal Superior i del Consejo General del Poder Judicial, “la unitat d’Espanya és un mandat directe pels jutges”, és a dir, apartant la bena que sol tapar els ulls de la seva representació simbòlica, la unitat està per sobre de la mateixa Justícia.
L’èxit de fonamentar un relat polític en la mentida rau en la possibilitat de controlar la informació fins al punt de poder evitar que els fets la desmenteixin. És a dir, tot depèn de poder construir bombolles informatives prou resistents, i com a mínim per a un temps prou llarg, per mantenir un discurs apartat de la realitat. Mentir és un recurs de qualsevol dels contendents, ni que aquí només hagi posat exemples d’una de les parts. Ara bé, és cert que no tothom pot mentir amb la mateixa impunitat. I, pel que fa a la part sobiranista, mentir no li és fàcil perquè els cavalls de Troia que té dins del propi pati s’ocupen, sistemàticament i obsessivament, de fer de guardià de qualsevol temptació falsària.
Però la mentida en relat té un efecte col·lateral. Fa impossible cap mena de connexió entre relats i entre realitats. La interpretació, ni que sigui en sentit oposat, manté la relació a partir d’uns fets comuns. Fins i tot el biaix sempre es pot discutir i, en darrer terme, permet saber que estem parlant del mateix. Però quan es menteix, no hi ha res a fer. La desconnexió és total. Que a Espanya pensin que els carrers cremen, que les famílies s’han dividit, que s’obliga a parlar català a l’escola, que Tv3 adoctrina i que, en definitiva, tenim un problema de convivència, això els desconnecta totalment de la realitat catalana. I, es digui què es vulgui, la dependència política dels catalans i la debilitat que hi va associada, fa que aquí no es tingui capacitat de produir la mateixa desconnexió de relat.
Sí, ja ho sé: la conclusió és tan òbvia com coneguda. A Catalunya hi ha separatistes, aprenents de separatisme, si voleu. A Espanya hi ha separadors, si voleu, separadors professionals. A Catalunya, si voleu, discutim entre unionistes i autodeterministes. A Espanya no discuteixen amb ningú perquè ja fa temps que han desconnectat amb la realitat catalana. Aquí no s’ha aconseguit marxar, encara. Allà ja ens tracten com si ja fóssim fora del tot.
