El 4 de desembre va fer deu anys de la mort de Jordi Solé Tura: protagonista des de Bandera Roja i el PSUC de la lluita contra el franquisme, diputat, ministre de Cultura amb el PSOE, destacat jurista, catedràtic de Dret Constitucional i autor de nombroses obres de referència. Fou, conjuntament amb Miquel Roca Junyent, un dels dos catalans membres de la Ponència redactora de la Constitució de 1978.
Solé Tura va defensar les potencialitats del text constitucional per permetre polítiques progressistes i avançar cap a un Estat de tipus federal o, si més no, federalitzant. Va explicar que el concepte nacionalitat era equivalent al de nació. Va advertir de les insuficiències del marc institucional que s’havia dibuixat fruit de la correlació de forces de la transició: la pervivència de les províncies, un Senat concebut més com un contrapès de possibles majories d’esquerres que com a cambra territorial.... També va assenyalar el perill que es derivava que la Llei reguladora del Tribunal Constitucional li atribuís la possibilitat d’intervenir amb relació als Estatuts d’autonomia ja que es podria produir un xoc de legitimitats entre la ciutadania i el tribunal, com va acabar passant amb la sentència que va retallar l’Estatut de Catalunya de 2006. Enfront de la seva visió oberta s’ha anat imposant al llarg de 40 anys una concepció de la Constitució tancada i regressiva. El Tribunal Constitucional ha jugat un paper lamentable construint una interpretació contrària a l’esperit dels constituents de 1978 o, dit d’una altra manera, assumint la visió del ponent que havia quedat en minoria en molts temes, l’exministre franquista Fraga Iribarne: la sentència del 2010 va provocar el trencament del pacte constitucional originari. Ara, José María Aznar, que va fer campanya pel NO l’any 1978, vol aparèixer com a màxim defensor d’aquesta Constitució deformada i retallada.
El document signat pel PSOE i Unidas Podemos per formar Govern ubica el diàleg amb relació a Catalunya “dins la Constitució”. Des de posicions oposades ( l’espanyolisme de dretes i una part de l’independentisme català) s’ha considerat que aquesta expressió fa impossible qualsevol avanç favorable a les reivindicacions d’una part de la ciutadania de Catalunya. Si s’accepta la visió tancada i retrògrada que ha imperat els darrers anys, aquesta impressió podria ser certa. Però hi ha un altre camí possible. El marc jurídic actual permet deixar en llibertat els líders polítics i socials catalans condemnats a presó pel Tribunal Suprem: l’amnistia, l’indult i la derogació del delicte de sedició són totes elles fórmules legals. No hi ha cap article a la Constitució que impedeixi una taula de diàleg entre el Govern espanyol i el català: és més, l’Estatut preveu diversos mecanismes bilaterals de relació. I si bé és cert que l’actual ordenament jurídic no permet un referèndum d’autodeterminació, sí que, en contra del que s’acostuma a afirmar, l’article 92 de la Constitució i la llei de les diferents modalitats de referèndum possibiliten diverses alternatives: des del referèndum proposat pel professor Rubio Llorente, constitucionalista de capçalera del PSOE, per esbrinar si la voluntat del poble català de ser independent és majoritària ( i emprendre després, si esqueia, la negociació d’una reforma constitucional), a un referèndum sobre el grau de suport a un possible pacte sobre l’autogovern de Catalunya. El que és fora de l’esperit de la Constitució és que la ciutadania de Catalunya estigui regida avui per un Estatut que no és el que va votar. I dins el marc constitucional és també factible una reforma en profunditat del sistema de finançament que necessiten Catalunya, el País Valencià i les Illes.
Res no serà fàcil. Raül Romeva ha dit que el pacte PSOE- Unidas Podemos podria ser una finestra d’oportunitat. I segons Jordi Sànchez, si el diàleg avança, la via unilateral no té sentit. Paraules assenyades enmig del soroll dels poders econòmics i polítics que volen fer descarrilar el nou Govern abans no es pugui constituir.
Fins i tot els que volem anar molt més enllà pel que fa als drets nacionals hem de vetllar ara perquè PSOE i Unidas Podemos apliquin la Constitució tal com la interpretava Jordi Solé Tura i no a partir de la caricatura construïda per un José Maria Aznar que mai no ha cregut en els valors constitucionals.
