Aquest dimarts s’ha oficiat al Congrés dels Diputats la sessió constitutiva. La seva condició de ritu fa que cada vegada s’hi reprodueixin les mateixes polèmiques i es generin similars converses. Que si els membres de la mesa d’edat, amb la repetició de la diputada independentista Marta Rosique com a representant més jove, aquest cop començant a anomenar els diputats, un per un, incloent-hi els noms dels presos polítics catalans que no hi podien ser presents, fet que va comportar que el president de la mesa la cridés a l’ordre. Que si les formes d’acatament per imperatiu legal, més o menys creatives, amb els habituals escarafalls dels paladins del règim, que consideren intolerable qualsevol punt de vista que no encaixi amb el seu cap quadrat i les seves concepcions inamovibles. Etcètera.
Un altre dels temes que fan que els periodistes estiguin atents és el dels seients que ocupen cada un dels diputats. A les sessions de constitució els escons no estan assignats perquè representa que tot encara està per fer i tot és possible. El passat 21 de maig vam veure com José Zaragoza s’asseia enmig dels diputats de Vox perquè, aquests, prèviament havien pres el lloc habitual dels diputats socialistes. Amb aquest gest es visualitzava, d’una banda, que els d’ultradreta es reivindicaven, amb un cert afany de provocació, com una formació amb ganes d’abastar el govern i, de l’altra, que Zaragoza feia notar que aquell era el lloc dels seus i que no se’l volia deixar prendre.
A causa del caràcter ritual que abans comentàvem, els diputats dels diversos grups es prenen molèsties en les sessions constitutives per aconseguir asseure’s en uns llocs determinats. Així com hi abunden les samarretes reivindicatives, els missatges amb càrrega en els juraments, promeses o acataments als quals la llei obliga, o la substitució de les paperetes de vot per altres papers amb missatges de protesta, l’elecció d’una bancada o una altra també té contingut simbòlic. Asseure’s en un racó concret suposa que les càmeres t’enfoquin o que siguis invisible i que, per tant, es vegin o no aquelles samarretes, aquells gestos i aquelles reivindicacions. És per això que els diputats que ho consideren convenient solen matinar per assegurar-se la visibilitat en aquest espai teatral.
En aquest sentit, dimarts s'ha viscut una escena que il·lustra les tensions entre les diverses formacions independentistes catalanes. Segons narren testimonis presencials, quan els representants d’ERC havien deixat els seus objectes personals en els escons en els que procuraven seure, aparegué Míriam Nogueras, diputada de Junts per Catalunya, al crit de “això és la guerra!” i començà a retirar-los per facilitar-los als seus companys de llista. Espectacle lamentable i evitable, xou propi de pati escolar i de passió adolescent, que també és un símbol, un senyal, de com està el panorama.
Això arriba, precisament, després d’una campanya en la qual Junts per Catalunya ha tingut com a principal bandera l’exigència d’un grup parlamentari independentista únic, oferta declinada amablement per la CUP i ERC per considerar que restaria altaveus al conjunt de l’independentisme i dificultaria la transversalitat ideològica del moviment. Vist el xou, no només cal preguntar-se si hauria estat possible que funcionés tal invent partint d’una perspectiva bel·licista, sinó que també cal tornar a rumiar si és factible qualsevol tipus d’unitat veient amb hostilitat l’autonomia i l’existència de l’altre. Paradoxalment, pot ben ser que els discursos de més exigències unitàries acabi produint l’efecte contrari: el de la disgregació, els recels i les tensions.
