El debat ja molt expansiu i exacerbat sobre quina ha de ser la resposta mediàtica, social i política al creixement exponencial de l’extrema dreta de Vox deixa de semblar tan apassionant (i decisiu) quan t’adones que les respostes unívoques o mínimament articulades són inviables. Vaig tenir aquesta epifania en llegir el politòleg Pepe Fernández-Albertos, qui confessava en Twitter sentir-se cansat d’un debat sobre «estratègies/varetes màgiques». De primeres, perquè «no tenim molta evidència sobre quines estratègies triomfen o no. I segon, perquè no hi ha ningú amb capacitat d’imposar una estratègia a la resta».
Una mica abans havia fet l’experiment a les xarxes d’expressar la meua frustració per no tenir clar quan o per què s’havia de parlar de Vox sense ser contraproduent o amplificar el missatge. Les respostes a l’atzucac oscil·laven entre el cordó sanitari i el silenci absoluts i posicions de compromís com ara informar dels seus actes però mai dels seus missatges, per no contribuir a difondre una ideologia atroç. També hi havia que deia que calia bastir-nos d’arguments i munició suficient per atacar les parts més febles i falses del discurs. El periodista Artur Balaguer, per la seua banda, apostava per «intentar conèixer el votant de Vox, qui vota a Vox i per què. I procedir. Eixir-se’n de la zona institucional de qui representa a la formació per adreçar-se al votant, que és el lector». Tot, sense atacar els votants, com afegia una altra persona, per no obtenir resultats contraproduents.
Entre tanta opinió divergent, el que sembla més evident és que no és pot combatre un fenomen sense conèixer-lo a fons. Alguns despatxen la qüestió dient que el franquisme latent que habitava en el PP (i també en el centrista Ciutadans) s’ha emancipat i llevat les caretes atiat per la revolució feminista, el procés independentista i el que consideren descontrol migratori. Els mateixos gossos però amb collars equipats amb micròfons i amplificadors de concert hardcore.
El còmput global de vot entre les forces de dreta sembla abonar la tesi. No hi ha, encara, un daltabaix electoral, tan sols transferència de vot i radicalització i polarització del votant que ja existia i que votava fa uns anys al PP. Persones de classe alta, mitjana i baixa. Més la incorporació d’alguns nous votants, en percentatges encara no molt significatius. Per resumir, el retrat robot seria el d’un mascle que ja venia de casa nacionalista espanyol, emprenyat amb la revolució feminista, amant dels bous i les tradicions religioses i amb una mentalitat econòmica que és la versió anarcoliberal de les teories del Tea Party. Per resumir molt.
Entre tanta opinió divergent, el que sembla més evident és que no és pot combatre un fenomen com el de l'extrema dreta de Vox sense conèixer-lo a fons.
Amb això i alguns reforços (les dones que combreguen amb Vox i els joves d’urbanització o polígon que el voten) ja et dona per arribar al 15% de l’electorat. Pot passar que aquest esquema ideològic que resulta tan còmode i tranquil·litzador (el fatxa de tota la vida) no siga tan senzill, que hi haja uns altres condicionaments. Que Vox no represente per a una part extensa de la població allò que nosaltres pensem que representa.
«Estàs molt mal informat sobre Vox», em va etzibar una coneguda que no ubicava en aquell espectre després de parlar-li de la base masclista i homòfoba d’aquesta formació. Alguna alarma va saltar al meu cap. Com ara quan m’explicaren amb calma i coneixement de causa els processos que han fet d’Almeria un feu de Santiago Abascal. «Molts nadius d’allí s’han fet rics gràcies als immigrants i ho saben, en són conscients. Però al mateix temps s’han vist obligats a abandonar els centres històrics dels seus pobles, convertits ara en guetos, per anar a la perifèria. El que era el seu món és ara irreconeixible», em contaven. «Sincerament, pensaven que els immigrants arribarien, guanyarien uns diners i marxarien», afegia aquesta persona. No ha estat així. No sé si a Múrcia podríem parlar de processos semblants.
Potser un factor com el de la immigració és més potent que no sembla i situa l’extrema dreta en paràmetres similars a uns altres països europeus, la qual cosa significaria que encara hi ha marge de creixement, que tot no s’acaba en el revifament induït del nacionalisme espanyol. Hi ha nostàlgia d’un món que ja no existeix, un aferrar-se al passat, a una arcàdia feliç i homogènia (la del desenvolupisme, franquisme sociològic en vena, l’equivalent a les dècades felices i industrials dels Estats Units), a símbols i tradicions com els bous o el paper tradicional de la dona. Un motor més potent que no sembla.
A aquestes coses es pot contribuir per acció o omissió. Una amiga d’Algemesí em deia que el fervor del progressisme local amb els bous i les maresdedéu, per l’afany de normalitzar-se i homologar-se, havia contribuït a conservar la ciutat al buit i fer-la més permeable a segons quins discursos. En Algemesí Vox va ser la formació més votada, amb un 24,68% dels sufragis. Un de cada quatre votants.
També podríem afegir la brama que corre entre el sector educatiu per l’èxit de Vox entre futurs votants que ara tenen de 14 a 16 anys. O, almenys, l'èxit entre aquells grupuscles que fan més soroll que la «majoria silenciosa», un concepte relliscós. En acabant, molts docents descriuen una eclosió de banderetes, polseres i crits franquistes pels corredors i el pati. Una versió 2019 de la rebel·lia adolescent que acaba curant-se o germen d’alguna cosa més preocupant? Ningú no pot saber-ho.
No sabem res, en realitat, més enllà que el discurs de l’extrema dreta és per tot arreu, condicionant la vida política i social més del que ens agradaria reconèixer. Vox no ens venia amb el manual d’instruccions sobre com actuar. I ara que és una realitat que no podem obviar, per la seua presència electoral i institucional, tampoc no hi ha fórmules màgiques.
Sols com capaços de perdre’ns en un laberint de reprovacions, queixes, laments, desqualificacions i paternalisme condescendent cap als seus votants de classe baixa. Tot i que, de tant en tant, també tenim alguna alegria aïllada com la de la regidora de Compromís a Burjassot, Lluna Àrias Cortina, que va posar les coses al lloc.
Focus de resistència aïllats. Espurnes d'una batalla política i cultural que, segurament, estem començant a perdre.
