Hi ha llibres que agraden, llibres que cauen de les mans i llibres que ni una cosa ni l’altra. No cal dir que la indiferència no és l’únic motiu que pot explicar el darrer cas. Tampoc no cal dir que el gris que resulta de la barreja del negre i el blanc no es refereix necessàriament a avorriment, a mediocritat o a manca d’espurna. L’espai que va de l’acollida al refús és un espai polièdric i una mica infinit. «Malfia’t dels colors rabiosament exclusivistes, de les possibles particularitats abusives», va amollar, irreverent, Víctor Català. I és aquí, en aquest espai d’entremig que avui posaria el Thomas l’Obscur de Maurice Blanchot, traduït al català per Arnau Pons i publicat en edició bilingüe, l’any passat, a l’Editorial Flâneur.
El posaria aquí perquè Thomas l’Obscur és un llibre que tant atrau i captiva com desespera i posa nerviós. Una llengua afuada. Un idioma precís fins i tot quan és vague. Un univers semàntic amb més concepte que imatge, amb més idea que cosa. Una semàntica que, sobreeixint de nocions i contenint tan poques descripcions externes i físiques, resulta especialment paradoxal ¾tractant-se d’una obra que en el seu centre hi té un home i en els seus entorns una dona. Una sintaxi que arriba a estranyar de tan clara. Potser Thomas l’Obscurnomés deixa espai per admetre que és una espècie de desafiament, una mena de lletra de batalla adreçada a ell mateix, al lector, a l’absurditat ¾i al desastre¾ del segle xx o adreçada una mica a tot junt. Potser la novel·laés un convit a una lluita impotent o escandalosament desvalguda. O potser és que Blanchot s’ha proposat que el lector assisteixi a l’edificació d’un esborrament, d’un forat, d’un contrari, d’un doble, d’una negació, d’un deliri. O potser és una llibre-finestra oberta al mareig. A un malestar indeterminat que tal vegada funciona com un trampolí per fer un salt cap a una altra banda. A una altra banda que potser Thomas l’Obscur ni contempla, encara que sembli, a vegades, que ho hagi volgut veure tot.
Blanchot ofereix una successió d’esdeveniments que resulten tan fàcils d’enumerar i d’ordenar que, només de dir-los com si es tractés d’una cosa d’allò més quotidiana i comuna, pertorben. En el llindar d’aquest llibre hi ha l’existència d’un home que pateix, que es troba en un hotel, que es banya al mar, que llegeix la mateixa pàgina d’un sol llibre, que s’enamora d’Anne, que veu com Anne mor i que després passeja pel camp en plena primavera. Així de sec és el fil. I, encara que tota claredat sembli contrària a l’obscuritat de Thomas, així de clara és la trama.
Blanchot escriu aquesta existència com un mena un buit que, tot i maldar per preservar-se buit i que no deixi d’aconseguir-ho, en alguns moments és un buit que s’omple tantíssim de consciència que arriba a vessar, a desbordar-se a ell mateix i a contradir-se ¾a deixar de ser només buit: «havia donat al no-res, amb la pròpia forma del no-res, la forma d’una cosa. L’acte de no veure-hi ara tenia el seu ull integral. El silenci, el vertader silenci, aquell que no és fet de paraules callades, de pensaments possibles, ara tenia una veu». Si és en aquesta contradicció que el buit o el no-res es concreten (en una cosa, en un ull, en una veu), també és en aquesta contradicció que l’horror que podia provenir del buit o el no-res també prové, de tant en tant, de les coses i els homes.
Des d’un absurd de partida, ja sigui entès com a desorientació absoluta, com alguna cosa oposada a la raó o com la pregunta de si la vida val o no val la pena de ser viscuda, Blanchot fa una novel·la que encadena o acumula paradoxa ¾dir per no dir, viure per no viure del tot, existir per no existir exactament, relacionar-se amb l’altre per no saber ni qui és, pensar per entendre només pensament, morir per una mort incompleta¾ i que, essent la novel·la una mena de paradoxa d’ella mateixa, acaba convertint la manca de sentit de l’absurd en una mena de sublimació de la recerca del sentit.
Des d’aquest punt de vista, a vegades a parts iguals i a vegades en proporcions radicalment diferents, la de Blanchot em sembla una novel·la d’esquelet, de llengua, d’amor, d’expulsió, de pensament, de silenci, d’estranyesa, de separació, d’excés, de gerundi, de paradoxa. Una novel·la que, posant en joc algunes idees, entre elles aquestes, s’aproxima a l’horror. S’hi acosta tant, diria, i potser que s’hi acosti és més terrible que si es tractés pròpiament d’una novel·la de terror, que sembla que s’hagi proposat de dificultar ¾o fins i tot de bloquejar¾ qualsevol mena de celebració, qualsevol temptació de dir que m’agrada, encara que l’adhesió pugui ser senzilla, immediata. Potser Thomas l’Obscur només permet d’acollir-lo per descol·locar-se. O d’acostar-s’hi volent-ne fugir. O d’acceptar el rebuig que pot arribar a provocar. O d’assumir que pot ser un imant incòmode i fins i tot repulsiu. Potser per això, com l’advertència de Víctor Català, Thomas l’Obscur pot ser un llibre d’extrema consciència.
