Sense posar-hi la mà al foc (qui gosa, encara?), el més probable és que a Espanya hi acabi havent un govern aproximadament progressista amb el PSOE i Unides Podem, amb el suport dels independentistes catalans (si més no el d’ERC, una vegada feta la consulta no vinculant a la militància: consulta a la militància amb una pregunta a la qual difícilment les bases poden respondre que no, per poder collar més i millor Pedro Sánchez, i no vinculant per no fer impossible el suport a la investidura). És com a mínim l’opció que ara mateix sembla més viable, i no perquè sigui la que ha rebut el suport de la majoria de l’electorat (la total falta de respecte pels resultats electorals per part de Pedro Sánchez i el PSOE ja la vam veure amb la repetició de les eleccions), sinó perquè no sembla que les alternatives estiguin gaire disponibles. Pablo Casado s’ha oferit, com a màxim, a “garantir l’estabilitat”, no posant massa traves a l’aprovació d’uns pressupostos que puguin ser del gust del PP (i que Unides Podem s’hagi d’empassar en la seva condició de soci lleial). Algú dins el PP deu ser encara capaç de pensar una mica i, a pesar que la situació del partit segueix sent dolenta (88 escons al Congrés són millors que els 66 de l’abril, però no són per tirar cap coet), fan l’efecte d’haver-se adonat que fer seguidisme d’Aznar no els du enlloc. Després de l’estimbada de Ciutadans (les restes dels quals li serveixen ja de poca cosa a Pedro Sánchez) i la forta pujada de Vox, el panorama de la dreta espanyola sembla haver-se aclarit i embrutit a la vegada, i el PP cerca situar-se en un espai equidistant de Vox i del PSOE, sense renunciar a arribar a acords amb cap d’aquestes dues forces si és “pel bé d’Espanya”. Casado vol també distanciar-se tant com pugui del llegat de corrupció del seu propi partit, i acabar de transmetre i consolidar la imatge de la renovació. Sigui com sigui, no sembla que ara mateix pugui interessar al PP la tan discutida gran coalició, i tampoc el “gran pacte constitucionalista” propugnat per Aznar. Més aviat sembla que els peperos es quedaran veient-les venir, confiant en la solidesa que els proporciona el fet de ser, malgrat tot, el partit del poder i del sistema per antonomàsia.
Suposem, doncs, que es produeix la investidura de Sánchez amb el suport d’ERC (i, eventualment, el de Junts per Catalunya i tot). Perquè això passi, haurà de ser a canvi d’una taula de diàleg sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya, i l’acord sobre aquesta mesa de diàleg previsiblement s’hauria de plantejar en uns termes prou ambigus perquè puguin ser venuts per les dues parts (Govern d’Espanya i Govern de la Generalitat) als respectius electorats. Com ja es va fer, per exemple, amb la dita Declaració de Pedralbes.
A partir d’aquests fonaments, es començaria a produir (parlem sempre en condicional precari) el diàleg entre els dos governs. Segons l’enquesta feta pel CEO a ciutadans de tot Espanya, amb el títol Percepció del debat territorial a Espanya 2019, un 68% dels ciutadans espanyols serien partidaris d’aquest diàleg (tot i que un 46,8% el vol “dins el marc de la Constitució”, per un 21,2% que acceptaria que fos “sense límits”), mentre que un 51,8% seria contrari a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, davant del 70% dels ciutadans catalans favorables a aquest referèndum. Aquests percentatges poden donar pistes dels marges per on es podria desenvolupar la conversa (o les negociacions, fins i tot) entre els dos governs: diàleg, però sense referèndum, defensaria el Govern espanyol. Diàleg i referèndum d’autodeterminació, reivindicaria el català. Tot això, a l’espera de si finalment hi hauria o no hi hauria eleccions anticipades al Parlament de Catalunya i amb la pressió d’un PP que podria voler recuperar el centre polític enfront d’un PSOE escorat cap als comunistes i els separatistes, i la d’un Vox que pugnaria per fer pujar el seu actual suport, que al capdavall és el que tenia abans Ciutadans (gran meravella del sistema polític espanyol, el transvasament de vot del centre liberal cap a l’extrema dreta).
Tot això seria marejar la perdiu per no anar ben bé enlloc? Molt possiblement, si el que es vol són resultats en forma de resolució definitiva del conflicte, ja sigui al gust del nacionalisme espanyol o al de l’independentisme català. Més aviat tornaria a assemblar-se a la conllevancia amb què en el seu dia es resignava Ortega y Gasset. Al cap i a la fi, com s’ha dit en diverses ocasions, el xoc entre Catalunya i Espanya no deixa de ser la topada entre dues impotències: la d’Espanya per culminar la construcció d’un Estat jacobí, i la de Catalunya per sortir-ne.
