De sobte, la cosa va adquirir velocitats de vertigen i unes hores bastaren a fer possible tot el que havia estat impossible durant sis llargs mesos. I és que la política té aquest component volitiu que la diferencia de la majoria d’actors socials amb qui comparteix espai públic. En política especialment, voler és poder. Això no obsta perquè també sigui cert que ni els més poderosos poden fer tot el que volen. De fet, una de les idees clau de la modernitat és precisament la de limitar l’exercici arbitrari del poder. Per això es pot ben dir que el món (políticament) modern arrancà a Anglaterra, on calgué una llarga guerra civil (1642-1649) i una revolució «gloriosa» (1688) per sotmetre la monarquia als principis constitucionals.
A Espanya, la cosa tardà més, molt més. Fins al punt que es podria extreure la màxima —un axioma, quasi— de què a l’Estat espanyol les coses sempre tarden —i costen—molt més que a la resta d’Europa. El 4 de maig del 1814, un Ferran VII tot just retornat del captiveri napoleònic signava un decret en què ordenava l’eliminació de totes les coses que s’havien fet des del 1808 —incloent-hi per tant la Constitució liberal de Cadis— «como si no hubieran pasado jamás tales actos y se quitasen de en medio del tiempo». Ho recordava Josep Fontana a la seva obra pòstuma i és, sens dubte, un dels gestos més inequívocament absolutistes que hom pot imaginar: no només governar el present, sinó abolir el passat. Tan sols sis anys més tard, tanmateix, després del pronunciamiento de Riego, no va tenir massa problemes a desdir-se i jurar una constitució que ell mateix havia abrogat, tot exhortant tothom a marxar «francamente, y yo el primero, por la senda constitucional». Això el va fer protagonista d’una sardònica cançoneta de títol ben explícit —el Trágala— i amb una lletra, si no brillant, sí ben eloqüent: «Tú que no quieres / lo que queremos / la ley preciosa / do está el nuestro bien / ¡Trágala, trágala, / trágala perro!». Més de cent anys després, durant la guerra civil els republicans li la cantaven als nacionals, amb la lletra pertinentment modificada. No és exagerat, doncs, concloure que la retòrica del trágala és gairebé consubstancial a la política espanyola: la seua versió institucional més actualitzada seria l’amenaça permanent del 155 i la variant més popular el «¡a por ellos!» corejat ara fa dos anys davant els efectius policials que marxaven a Catalunya per impedir la celebració del referèndum i, fa poc més d’una setmana, al carrer Bambú de Madrid, on una munió de simpatitzants celebraven els resultats electorals aconseguits per Vox. Pràcticament els únics que tenien alguna cosa a celebrar aquella nit.
Aqueixa política del trágala ajuda a explicar-se moltes de les coses que han passat darrerament. Després del resultat de les eleccions de l’abril proppassat, Pedro Sánchez pretengué que la resta de partits s’engoliren que ell mereixia governar tot sol. Fou aleshores que va sorgir tota aquella literatura barata del bloqueo perquè la gent s’empassés que la culpa de la manca de govern la tenien tots els altres, però especialment Pablo Iglesias, a qui va quedar clar que no tragava. Això preparava el camí per a unes noves eleccions, amb les que Sánchez pretenia infligir un correctiu a Podemos, tot minorant-lo electoralment, i a Ciudadanos, de qui volia cruspir-se bona part d’un electorat en franca i desordenada retirada. Si la cosa sortia bé, tot plegat li serviria per administrar un bon trágala a tothom i governar, per fi, en solitari.
Però no va sortir bé. Alguns han lloat a Sánchez la rapidesa que ha demostrat a l’hora de pair els resultats electorals, tot propiciant —aquesta vegada sí— un pacte de govern amb Podemos. Jo crec que, més aviat, les presses de l’operació buscaven també evitar, o almenys desviar, l’allau de crítiques que se li venia a sobre per haver instigat una repetició electoral que ningú entenia. El cas és que, després del pronunciament de les urnes, sembla que Pedro Sánchez ha decidit també marxar francament per la senda del govern en coalició, com s’esdevé ja a molts governs del nostre entorn europeu. Però el preu que ha calgut pagar perquè baixés d’un cavall on s’havia apujat tot solet ha estat molt alt. Ja ho hem dit: a l’Estat espanyol les coses tarden més. I costen molt més encara.
Perquè el cost, la conseqüència més luctuosa d’aquestes eleccions innecessàries ha estat, sens dubte, l’envigoriment electoral de Vox, esdevingut tercera força política. Ells són el màxim exponent d’aquella política d’oli de ricí que tan bé serveix per explicar-se la sempre problemàtica convivència de «las dos Españas» durant els últims segles. Són, de fet, l’exemple perfecte de matonisme polític. Segons el diccionari, el terme defineix la conducta de qui vol imposar la seua voluntat per la intimidació o el terror, i exactament això és el que van fer durant la campanya electoral en amenaçar a tort i a dret amb la il·legalització. A aquestes pulsions pregonament antidemocràtiques cal sumar les vel·leïtats anticonstitucionals —revertir l’estat de les autonomies— i la denúncia dels consensos socials treballosament adquirits durant la democràcia (igualtat, violència de gènere, avortament, etc.). Un auge electoral, el de Vox, que es deu en gran part a la candidesa dels nous líders polítics prosperats al caliu de la crisi econòmica, que han demostrat ser més passerells que experimentats. Deia Benito Pérez Galdós que l’experiència és una flama que no il·lumina sinó cremant. D’abril ençà, amb distints graus de cremada, això és el que han après Casado, Sánchez i Rivera. Però ho hem pagat —ho estem pagant— tots.
