Aquest passat 10 de novembre, com bé sap qualsevol dels lectors, va tornar-hi a haver eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat. A Catalunya el focus estava fixat, com sol passar en els darrers anys, en quin pes tindrien les opcions independentistes i les unionistes però, alhora, en el pes de cada una de les opcions en el seu respectiu bloc. Dins l’espanyolisme, la caiguda en desgràcia de Ciutadans ha anat ressuscitant un PSC-PSOE –un PSC cada cop més PSOE- que no estava passant pels seus millors moments des dels temps de Carme Chacón.
En el bloc independentista, per anomenar-ho d’una manera simplificada, hi havia la incògnita de l’aparició de la CUP per primera vegada en unes eleccions generals, però també l’interrogant de quin pes hi tindrien tant ERC com Junts per Catalunya. El fet que les dues formacions polítiques comparteixin govern no oculta, és clar, que cada una d’elles procuri tenir el màxim de suport possible pel seu compte. Així ho fan tots els partits i les candidatures d’arreu del món però en el cas català, on una de les variables a considerar és la necessitat i capacitat d’un bloc de créixer per damunt de l’altre, és interessant fixar-se també en si es destinen els esforços a PUJAR més enllà de les pròpies trinxeres o bé si els afanys van encaminats només a engrandir-se a costa dels companys d’horitzó nacional.
És dins d’aquest context de lluita per l’hegemonia que va aparèixer una de les propostes estrella de la campanya que, tot sigui dit, sembla que no va tenir el ressò esperat. Durant el debat televisiu de TV3, la candidata de Junts per Catalunya, Laura Borràs, va interpel·lar tant ERC com la CUP per proposar la possibilitat de crear un grup parlamentari conjunt de l’independentisme català. La CUP de seguida va negar-s’hi frontalment, però això no va evitar que s’anés esgrimint l’ocurrència fins al final de la campanya electoral i més enllà. Al cap i a la fi, la CUP no era pas l’objectiu principal d’aquella proposició.
Passat el període electoral sembla que encara dura el rau-rau d’això del grup parlamentari i, si ho mirem en termes d’interès col·lectiu, no podem trobar-hi ni solta ni volta. Compartir grup suposaria haver de repartir-se els temps d’intervenció, és a dir, quel’independentisme català tindria menys altaveus i una menor capacitat de visualització. Si s’hi vol trobar l’avantatge de la demostració d’una certa “unitat”, cal situar-la en la vaguetat de la llibertat de vot, tenint present que l’espai postconvergent i ERC –no parlo de la CUP perquè fins ara no hi era- han votat sovint en sentits oposats al Congrés dels Diputats en matèries que no tenen relació directa amb la qüestió nacional. Lluny de ser una debilitat, és bo que així sigui perquè aquesta diversitat pot fer l’independentisme atractiu a persones amb motivacions i ideologies diverses.
No entendríem res de tot això si un grup parlamentari fos només una etiqueta i uns temps d’intervenció. El que passa és que entrar dins d’aquesta categoria comporta uns beneficis que van més enllà, com ara més recursos econòmics, la retribució del càrrec de portaveu de grup, tenir lloc en unes comissions remunerades o l’accés a assessors. És per això que és freqüent veure que després de cada eleccions hi ha moviments estrambòtics per aconseguir el famós grup parlamentari: que si aquell xerra amb Coalición Canaria al Senat per arribar a un acord sense haver posat els peus a les illes Canàries en sa vida, que si l’altre vota secretament als candidats del PP a la mesa del Congrés esperant-ne una contrapartida que finalment no arriba i un llarg enfilall de casuístiques.
Potser el que hauríem d’explicar per fer-ho més comprensible és que aquesta proposta el que en el fons cerca és el repartiment dels recursos intrínsecs a la condició de grup. És a dir, dels cèntims i dels avantatges que comporta la cosa. Tot plegat ja sona menys èpic, generós i unitari.
