Ara que la cosa sembla que vagi de metàfores d’energia mareomotriu i de tsunamis diversos, la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya faria bé d’ésser conscient que, com molt bé saben els surfistes que passegen en aquestes èpoques per les platges dels nostres –de nou– amics bascos, el que s’esdevé immediatament després del llong procés de creixement d’una onada aquàtica, és, en primera instància, un dissimulat i lleuger descens, seguit d’una caiguda precipitada, implacable i colossal. Si els dirigents d’ERC no acabessin de veure gaire clar el que miro de dir en aquestes línies, sempre poden demanar consell a la pobra Inés Arrimadas, flamant experta en aquest en aquest fenomen físic de les punxades de globus electorals.
Si escric tot això és perquè percebo que el més interessant dels resultats electorals del darrer diumenge no és pas que Sánchez i el seu equip s’hagin endut un revés fàcilment previsible i del tot necessari per a la salut democràtica (sic) dels espanyols; tampoc que n’Albert Rivera s’hagi vist obligat a declarar que deixa la política –com si fins ara n’hagués fet gaire, de política...–; ni tan sols que l’independentisme hagi tornat a demostrar una solidesa electoral a prova de bomba. No, res d’això. El que em sembla més remarcable dels darrers resultats electorals és que avui ja podem dir que en les darreres eleccions municipals del 26 de maig, Esquerra Republicana de Catalunya va tocar el seu sostre, i ara, amb les eleccions espanyoles del 10 de novembre, ja s’ha iniciat el natural i pertinent procés de declivi electoral.
La cúpula republicana argumentarà que la pèrdua de vots absoluts respecte al 28 d’abril pot venir condicionada per l’augment de l’abstenció i per la participació de la CUP. Però cap d’aquests pobres arguments poden silenciar el fet que el 28 d’abril l’espai de la CUP s’hi havia també presentat –a través de l’anomenat Front Republicà. De fet, aquest escenari electoral ja ha tingut les primeres conseqüències. Les calculadores d’en Pere Aragonès ja no veuen tan clar un avançament electoral a Catalunya i temen endur-se la mateixa medicina que Sánchez. Paral·lelament, l’entorn d’Artur Mas, desitjós d’una ensorrada electoral de la candidatura de Laura Borràs, i poder així forçar eleccions a Catalunya a partir del 22 de febrer per fer el cop d’estat definitiu al partit de Puigdemont, en aquests moments es troba més afeblit. Contra tot pronòstic, Borràs, la candidata del president Torra, la persona d’estricta confiança i de complicitat cultural absoluta del president Torra, no només no ha empitjorat resultats sinó que ha obtingut un escó més i ha guanyat en vots absoluts, malgrat el creixement de l’abstenció, una veritable proesa que situa Laura Borràs, sense embuts, com la millor marca electoral i en creixement dins l’espai dels postconvergents, més enllà de Puigdemont, esclar.
El que ens hauria d’importar veritablement de tot plegat són les conseqüències polítiques d’aquest nou escenari. L’avís que ERC ha rebut en aquestes darreres eleccions hauria de ser la guspira que encengués el conjunt de la militància republicana, que, a través del debat, permetés renovar estratègia i direcció del partit. Que nous quadres i noves idees entomessin el lideratge d’un partit avui dia situat en una zona de confort que, poc a poc, esdevindrà cada dia més inconfortable. En definitiva, que un bon tsunami democràtic esbandís d’un cop els esculls que en aquests moments posen en risc la llibertat del nostre país.
