Abans feixista que trencada. O dit d’una manera més precisa, encara: abans feixista que acceptar la plurinacionalitat i el plurilingüisme com a elements constituents —i constitucionals— d’Espanya. Una de les conclusions que deixa la cada dia més tèrbola repetició electoral del 10-N és aquesta. Però com que en campanya els partits dits constitucionalistes s’han dedicat a escampar invencions i a canviar el nom i el significat de les coses —vegi’s les accepcions de terrorisme o de “condemnar la violència”—, ara tampoc es pot pretendre que tot d’un plegat a la ultradreta li diguin ultradreta. O que parlin sense embuts ni subterfugis d’estendre un cordó sanitari al partit feixista. O que l’opinió i els debats públics, tan empobrits i engrunats, tan mimetitzats amb els designis electorals dels partits, s’omplin d’advertències sobre els perills que niï aquest discurs, que es faci gran l’ou de la serp. Quan l’ou de la serp hi és i s’eixampla justament perquè abans s’han disfressat realitats i s’han alçat falsos mites, s’han deixat d’anomenar pel seu nom les coses i el llenguatge —formes, símbols, gestos i paraules malgirbades, tretes de registres vulgars— s’ha exagerat fins a traspassar fronteres insospitades.
Si algú ha engreixat a consciència l’ou de la serp ha estat l’ara ranquejant partit de Ciutadans, que fins fa quatre dies per algú devot encara era una opció política liberal normal i corrent. Algun devot amb ganes de creure’s una fal·làcia com una catedral, rere la qual han subsistit formes de crispació política que s’han tolerat amb plena normalitat. Una fal·làcia que s’aguantava amb el pretext que s’aguanten moltes maniobres, per fosques que siguin, a l’Estat: el tot s’hi val per aturar i arraconar l’independentisme. I aquest pretext, malauradament, l’ha enarborat també un PSOE a qui en campanya només li ha faltat cridar “vivan las cadenas” i “que inventen ellos”.
He escoltat tertulians pseudointel·lectuals justificar amb una colla de pros i comes i parèntesis el decret digital —acompanyat de la no derogació de la llei mordassa—, que potser sí que era passar-se de frenada, però és que, clar, alguna cosa havien de fer davant de —i comença el mantra—: “la manipulació de TV3”, “que Quim Torra no condemni la violència”, “la connivència amb el terrorisme”... I així, una pila de dies, s’han anat repetint mantres irreals per arribar a on? A enlloc. O a un enlloc més contaminat, on l’ascens de la ultradreta blanquejada i tonificada per molts mitjans de comunicació promet emmetzinar cada intent de debat públic. El que ja és una actitud social que ens hauria de preocupar —el hooliganisme, el tertulianisme en el seu gir més pejoratiu del segle XXI, de no construir res i només dedicar-se a la destrucció del rival— ja són formes polítiques instaurades, amb escó i reconeixement mediàtic i popular i imitació massiva. I aquest tertulianisme de la pitjor casta i ganya té formulacions en tot de camps que abans es creien de prestigi i que ara estan abonats a una fal·lera per l’eslògan fàcil que, ben paradoxalment, no fa més que posar un camí de roses a la ultradreta. Si la ultradreta avança és tant per incompareixença del rival com per qui rivalitza amb ella per esgarrapar-li vots, fent com si no ho fes. Això ha estat, també, aquesta campanya.
Però la crispació venia molt d’abans. El partit de Rivera va néixer d’una manera rocambolesca amb l’atac i el menyspreu per la llengua i la cultura catalana —odi, al capdavall— per bandera. Després ha passat diverses mutacions, al so dels poders econòmics de l’Estat que hi van veure el seu Podem de centredreta. La joguina s’ha trencat però cal preguntar-se per l’herència que deixa. I no parlo només de la xifra de diputats desacomplexadament feixistes. S’aproven allisades de tota mena de l’Estat de dret en pro d’eliminar l’independentisme i el fi justifica els mitjans com si Maquiavel fos l’altra mòmia exhumada al costat de Franco. Espanya s’ha instal·lat en la normalitat i naturalització de l’a por ellos com a discurs polític (la criminalització per sistema de la protesta, l’ovació enfervorida de les càrregues policials com qui encara es troba al circ romà). Viurà vaivens, segons els interessos i estrategs polítics —i suposats encantadors de serps— però aquesta naturalització no significa altra cosa que treure a passejar la serp de l’ou.
Tot i que dia rere dia es compleix la tradició de la desunió catalanista —una mena d’atracció per la subdivisió de l’àtom fins a l’infinit—, per sort, encara sembla més arrelada la capacitat de resistència. Malgrat totes les dificultats i desencisos, repetició electoral rere repetició, no aconsegueixen que els resultats electorals a Catalunya calquin els d’Espanya.
