Trenta-cinc hores de reflexió i una reunió de seixanta minuts han estat suficients per aconseguir allò impossible durant mesos: el pacte PSOE-Unidas Podemos. Pedro Sánchez, president; Pablo Iglesias, vicepresident. Primer Govern espanyol amb un partit a l’esquerra del PSOE des de la Segona República i primer Govern espanyol en coalició del règim del 78. Quasi res porta el diari, diuen. I només ha calgut dia i mig per parir la idea i a penes una hora per certificar-la. La botanització de la política espanyola, com s’han apressat a dir-ne des de Compromís.
L’acord s’ha convertit en el masclet més potent de la traca electoral. Però no ha sigut l’únic. L’esclat del neofranquisme tacarà el Congrés espanyol amb més de mig centenar de diputats d’ultradreta a costa d’uns Ciutadans que, finalment, s’han adonat que el seu electorat fregava el feixisme de la manera més dura. També, però, el desembarcament històric de la CUP a Madrid i, de retruc, l’increment de l’independentisme català. Un augment que, junt amb la força del nacionalisme basc, el retorn del BNG i la multiplicació de forces regionalistes diverses, apuntalen una idea clau: l’Estat espanyol resta definitivament partit entre l’ultracentralisme en blanc i negre que proposen PP, Vox i el rebuig de Ciutadans davant l’evidència d’un Estat plural que va des de reivindicacions regionals de tall econòmic o folklòric a l’independentisme dels qui ja no volen romandre a Espanya sense marxa enrere.
El País Valencià està representat al grup plural, tot i que s’ha notat poc. El pacte amb Más País —el xiringuito d’Errejón, per si algú no ho recorda— ha diluït el diputat Baldoví en els tres escons escassos de la formació errejonista i no ha aportat cap pes electoral extra, ni cap inclusió de l’agenda valenciana en el panorama estatal. És més: com que la suma PSOE-UP resulta insuficient per governar, seran altres forces les que tindran la clau i, en aquest punt, els ulls tornen a girar-se envers el País Basc i —ai, las!— Catalunya.
Faria bé Compromís de no capficar-se per aquest fet. El diputat diluït en Más País sembla poca cosa davant els grups propis de PNB, EH Bildu, ERC o Junts per Catalunya i, fins i tot, té menys pes que la CUP. Però tampoc és cosa de menystenir-lo: malgrat la incapacitat d’augmentar la seua força a Madrid, cal reconèixer que Compromís ha consolidat el diputat per València —amb un augment de vots, fins i tot— i que, de fet, l’hauria mantingut sense disfressar-se de “cosmopolites” (sic).
Caldria destacar, però, que cap de les formacions nacionalistes i/o independentistes adés esmentades es plantejarien ni per un moment concórrer junt amb un partit d’àmbit estatal que, per molta esquerra que siga, no deixen de tenir Espanya com a marc mental. Un marc que només serveix per reduir el País Valencià a la categoria d’autonomia espanyola de segona menyspreada i espoliada fiscalment.
No es tracta ara, però, de discutir si haguera estat millor presentar-se amb Podem o si era suficient fer-ho en solitari (tot i que no em puc estar de dir que, òbviament, aquesta darrera opció sempre evita convertir-te en una fotocòpia de la progressia espanyola). Es tracta, sobretot, d’entendre que Compromís té davant una oportunitat d’or, des de les possibilitats limitades de la seua força electoral, per esmenar els errors gravíssims d’una campanya electoral per oblidar.
El suport de Compromís a l’hipotètic Govern PSOE-UP no pot ser incondicional. Ni tan sols si Sánchez i Iglesias utilitzen el comodí de la por a la ultradreta. Si el País Valencià ha de continuar sent un zero a l’esquerra en el panorama estatal, gairebé és indiferent si el mal d’Almansa bufa des de la destra o des de la sinistra. Un suport incondicional seria, senyora Oltra, senyor Baldoví, fer l’imbècil. I, d’això, n’estem farts.
El preacord de Govern no fa ni tan sols esment a la reforma del finançament i molt menys al federalisme o altres invents que no espanten els qui (encara) no són indepes. Res garanteix que el futur Govern es plantege respectar la gratuïtat de l’AP-7, desenvolupar el Corredor Mediterrani o tantes altres reivindicacions valencianes sistemàticament ignorades per Madrid.
Compromís ha de treballar per botanitzar realment la política estatal forçant-hi la inclusió de l’agenda valenciana i, si no hi ha resposta, tibar la corda fins a trencar-la. Ha d’aprofitar, de fet, que serà l’únic membre del Botànic amb capacitat de criticar sense lligams el Govern espanyol. Qualsevol altra opció convertirà els valencianistes en una fotocòpia inútil de PSPV i Podem, que no podran ara qüestionar obertament un Govern “dels seus”. I ja sabem com acaben les fotocòpies a la política: estripades i al fem. Oliendo a leche. Que li ho pregunten a Albert Rivera.
