L’aparició de tres milions i mig llargs de votants de Vox en les últimes eleccions espanyoles, en tot l’Estat, planteja la pegunta d’on surt un gruix tan elevat d’electors d’extrema dreta explícita. No crec que calgui argumentar que Vox és extrema dreta explícita. La premsa internacional no ha tingut cap dubte a fer servir aquest terme descriptiu. I l’extrema dreta d’altres països, alegrant-se per l’ascens de vot de Vox, el confirma. D’on han sortit llavors aquests votants? Doncs, naturalment, d’allà on estaven. Si mirem mapes, evolucions del vot i comportaments de taules electorals, ens confirmaran plenament allò que ja diu la intuïció: surten fonamentalment d’antics votants del PP i de Ciutadans. Els vasos comunicants resulten obvis.
Vol dir això que de cop i volta tres milions i mig de persones que fins ara eren conservadors o liberals —les definicions que autoproclamen PP i Ciutadans— s’han convertit sobtadament als postulats de l’extrema dreta? Costa d’imaginar. Primer, vistos de prop, resulta més que discutible que el PP hagi estat tot ell un partit conservador i encara més que Ciutadans hagi estat per damunt de tot un partit liberal. El ventall intern d’un i altre permetia incloure-hi sense forçar-ne gaire el pensament moltes persones ideològicament d’extrema dreta. I un corredor per anar d’un partit a un altre, entre PP, Ciutadans i Vox, era un component essencial de tots tres, probablement més potent que els seus matisos ideològics: la militància en un nacionalisme espanyol uniformista i uniformitzador. Això permetia circular entre aquests tres partits còmodament, sense tenir la sensació d’haver-te mogut políticament de casa. Esclar, ni tot Ciutadans ni tot el PP eren partits d’extrema dreta. Però a tots dos hi cabien sense grinyolar gaire electors d’extrema dreta. Uns electors que han canviat de llista electoral, però que no deuen tenir la sensació que han canviat de família política.
Si aquests electors ja eren d’extrema dreta i no han canviat d’ideari, sinó només de vot, vol dir que els resultats de les últimes eleccions espanyoles no tenen cap mena d’importància, que només és un canvi nominal, que no varia res de fonamental? En absolut. El canvi que detecten els resultats electorals és importantíssim, i enormement inquietant. Tres milions i mig de persones a qui ja els estava bé, o fins i tot preferien, camuflar el seu ideari polític votant formacions nominalment conservadores o liberals (diguem-ne de dreta democràtica) ara no tenen cap empatx a ensenyar públicament la seva adscripció a l’extrema dreta. Podríem dir, potser només aparentment, que ja hi eren, però que s’han descarat.
Potser aquest descarament és el símptoma d’un problema més de fons, i més perillós. Tot temps i tot espai polítics tenen un marc a l’interior del qual hi ha tot allò que es pot dir i pensar obertament, i a l’exterior allò que no es pot dir ni pensar sense quedar malament, sense ser profundament excèntric. Aquest marc no el dibuixa el Codi Penal, sinó una mena de consens social difús, allò que podríem anomenar el sentit comú —gens comú i del tot variable segons el temps i el lloc— o potser podríem definir com l’hegemonia ideològica. Fins fa uns anys, les idees d’extrema dreta eren a Espanya a la zona fosca o no del tot clara, exterior al marc. Per tant, tot convidava o a no tenir-les o, si les tenies, a no lluir-les obertament. Però de sobte el marc ha canviat. La zona il·luminada pel sentit comú s’ha desplaçat. I allò que abans era a la penombra exterior ha passat a situar-se ja dins del marc: ja es pot pensar i dir obertament, ja no és excèntric, s’ha aixecat la veda.
Què ha fet canviar el marc? Alguns diuen que l’eclosió de l’independentisme, que ha provocat una aparició de l’extrema dreta per estricta reacció. No hi estic d’acord. A la Gran Bretanya i al Canadà hi han aparegut independentismes molt potents i això no ha portat a una eclosió sobtada de l’extrema dreta. Si a Espanya s’ha produït el que no s’ha produït ni a Canadà ni a la Gran Bretanya no deu ser per allò que els tres Estats tenen en comú —enfrontar-se al que anomenen un desafiament separatista— sinó per allò que ha estat profundament diferent entre Espanya i els altres dos casos: el tipus de resposta que s’hi ha donat. És la resposta de l’Estat a l’independentisme català el que ha ajudat a l’eclosió de l’extrema dreta. És aquesta forma de resposta el que ha aixecat la veda. L’ideari d’extrema dreta ja es pot exhibir obertament, perquè l’avala l’a por ellos incorporat al discurs públic políticament correcte a Espanya, inclosa la seva versió reial televisada. I aquests ellos van començar sent els independentistes. Però n’hi haurà més, d’ellos.
