Diumenge pel matí vam anar tota la família a votar. Com sempre, vam votar Esquerra, vam votar República, vam votar Catalunya. Com l’àvia Neus o com el tiet Mario, voluntari de la Columna Macià Companys que va morir a l’Ebre defensant Catalunya. I ho vam fer amb més orgull que mai i per més motius que mai. També pel Gabriel Rufián, objecte d’una campanya mesquina i classista de la iracunda ‘unitat’, la mateixa, aquesta sí, que ha regalat i manté cada dia al capdavant de la Diputació de Barcelona al PSOE. Miquel Iceta ho ha explicat satisfet molts cops, un pacte per evitar que ERC, que l’independentisme, presidís la institució més important del conjunt dels barcelonins. A Rufián, la candidata de la CUP també se li va inventar que havia assistit a un casament de gent benestant com si fos un pecat abominable. Tampoc era cert, però fot-li que tot s’hi val. Per a alguns, ser fill de barri popular es pot tolerar només si no fa ombra. Al pobre només se li posa plat a taula per Nadal i sempre que faci cara de xai degollat. I l’hereu pica de peus quan el cavaller pren les regnes.
La tarda electoral la vaig passar amb l’Oriol, a Lledoners. Un Oriol expectant pels resultats, que afronta amb una exemplar dignitat una condemna de 13 anys com a principal responsable de l’1 d’Octubre. Ningú ha estat tan maltractat per la Junta Electoral, pel Govern del PSOE, per Institucions Penitenciàries a Soto del Real, com l’Oriol. I malgrat això ningú ha hagut d’aguantar tants retrets i insinuacions miserables (dels patriotes més abrandats) com l’Oriol. Sempre m’ha sorprès com ho encaixa, amb aquella pau d’esperit, amb aquella fortalesa granítica que exhibeix a tothora, amb generositat, amb la solvència d’un home que, avui més que mai, sap què vol i com arribar-hi. És un tipus d’una saviesa excepcional, transversal, capaç de mirar i cel i escrutar cada estrella o constel·lació, de situar tots els planetes, tant com citar Petrarca o mirar el Barça avaluant tàctica o estratègia.
Els extrems han crescut, aquí i allí. Ja li vaig avançar que passaria. Tampoc era cap revelació, la demoscòpia així ho apuntava. Però certament, ERC ha tornat a guanyar com mai i ha eixamplat la distància respecte el PSC, en vots i percentatge encara que aquest cop els d’Iceta s’hagin vist afavorits per una disposició dels vots que els ha permès aguantar el resultat. A Tarragona, per exemple, ERC supera folgadament el PSC malgrat obtenir el mateix nombre de diputats. I a Barcelona, en canvi, el PSC en suma un més malgrat que gairebé han empatat.
L’independentisme, a més, suma més escons que mai i més percentatge de vot que mai. Sobretot gràcies a que ERC ha perdut votants cap a les altres dues forces independentistes però que novament ha tornat a fer forat a la terra de frontera, a les regions metropolitanes. Tots els nous vots de l’independentisme provenen de la capacitat d’ERC de seguir esgarrapant vots a comuns i al PSC mentre la CUP i Junts per Catalunya es disputen el votant més abrandat i més nacionalista. La feinada d’ERC és impagable quan renuncia a competir per qui llueix l’estelada més gran per arremangar-se i picar pedra a la terra de frontera, la feina més àrdua i alhora la més necessària, la imprescindible.
Gabriel Rufián ha viscut la campanya més difícil, la més complexa. Ha sostingut l’embat amb el PSC i ha estat l’ase dels cops de Junts per Catalunya i la CUP. Una campanya que ha hagut de fer amb Oriol Junqueras silenciat contra la mateixa sentència del Tribunal Suprem que disposava que s’havia de suspendre l’execució d’aquesta fins que no es resolgués el recurs davant el Tribunal d’Estrasburg. ERC no només ha guanyat millor que en les anteriors eleccions sinó que ha batut fins i tot el nombre de diputats de Ciudadanos. Imagino l’Oriol content, somrient a la seva cel·la, com el Raül Romeva, a qui també vaig poder saludar rere el vidre, coratjós i amb un somriure d’orella a orella.
