El passat 30 d’octubre, un suposat reportatge televisiu en prime time va demostrar com en només cinc minuts i mig es poden posar en risc anys de treball comunitari i social. Basta deixar-se caure al sofà i orientar el comandament a distància cap a España directo, del primer canal de TVE, la que més hauria de protegir i garantir el concepte de servei social i rigor informatiu. No fou el cas. La crònica, si és que el gènere admet la definició sense absentar-se del diccionari, es va titular “Degradació al Cabanyal”. Després del vídeo va quedar clar que no era tant una descripció com una aportació més a aquesta degradació. I ni tan sols per manipulació, sinó per desídia, prejudici i ignorància arrogant. Un pèssim periodisme, amb crim, però sense càstig. Què passaria si aquest mateix espectador haguera d’entrar al quiròfan amb un cirurgià d’ungles brutes i bisturí rovellat? La ment també pot ser víctima d’infeccions per racisme o aporofòbia, que és l’odi al pobre. Ferides que també arriben a ser profundes, sovint incurables, perpetrades per aquests cirurgians amb títol de periodista.
Des del plató del programa, els presentadors ja introduïen un to bèl·lic per dir que el barri “està en peu de guerra”. I continuaven amb una deplorable generalització dels conceptes i les situacions: “Els veïns denuncien la cada volta més gran degradació”. Quins veïns? Una categoria amorfa per justificar, sense demanar permís, idees preconcebudes. Com a veí no signaria ni una sola imatge emesa, i en canvi sóc dins de la categoria sense la més mínima capacitat de rèplica. I continuen els presentadors: “Amb venda de droga inclosa, fins i tot als turistes!”. Com s’atreveixen aquests éssers malignes a pertorbar les ànimes pures dels turistes, que ni fumen ni beuen ni ensumen cocaïna. Tothom sap que els turistes, al Cabanyal sobretot, es dediquen a tasques edificants com fer fotos per a Instagram, generar riquesa i apujar els preus dels gots de vi i les braves i, de pas, dels lloguers perquè vaja fora una part del veïnat en favor de la gentrificació i el nou model especulatiu.
Tot seguit hi ha la connexió en directe amb la periodista (¿?) Marta Medina, en un dels extrems del barri. És mitjan vesprada, ja fosc, i Medina apunta: “Ens hem quedat una miqueta més allunyats perquè no és segur, Fèlix, quan cau la nit, estar dins dels carrers, veritat?”. Fèlix és Fèlix Estrela, exregidor socialista i president de l’Associació de Veïns, algú sensible i compromès que va lluitar contra el pla de destrucció del barri de l’exalcaldessa Rita Barberà. Per això resulta del tot incomprensible que no esmene la reportera i assumisca la tesi sensacionalista, la mateixa que es va utilitzar en temps de Barberà que, segons a quines hores, no es podia xafar el Cabanyal i, per tant, calien mesures de neteja: social i urbana. Estrela, a continuació, fa un discurs més mesurat, però ja és tard. Ha caigut dins del parany. És un figurant més en la construcció d’una realitat falsa, amb ànim de confrontació, mera mercaderia per a espectadors de capvespre televisiu. Com també ho són dos lluitadores més com Maite Paulo i Lola de la Vara, a qui Medina fa passejar com a heroïnes entre catacumbes. “Maite és de les poques veïnes que dona la cara”, diu. I més tard, de la Vara és utilitzada per anar per la travessia de Pescadors, on lamenta l’existència de venda de droga. El carrer està tranquil, fins i tot molt net. Una dona seu a la porta de casa. Medina veu l’oportunitat per bastir la tesi: “Estem veient que hi ha gent asseguda allà”. I el faldó cau sobre la pantalla: “La gent que ven droga seu en els cantons per esperar i oferir-la”. No sabem si la dona pren el sol o busca clients, però la reportera, tot i gravar-la, no s’acosta a preguntar-li. És un gest contrari a l’ètica periodista. Però això no interessa a Medina, que va per feina: “Quan camineu per ací teniu por?”.
El vídeo també inclou estampes del bloc dels Portuaris, on resideixen moltes famílies gitanes sense recursos. El càmera les grava des de lluny, amb zooms inquietants, el pols tremolós des de darrere d’una palmera, donant a entendre que si s’hi acosta, hi ha perill. De fet, les úniques imatges que il·lustren la tesi de la venda de droga, la inseguretat i la degradació són de gitanos. Per descomptat, a cap d’ells se li posa el micro.
La conclusió es clara: el reportatge de TVE és una criminalització vulgar de la pobresa, una fotografia racista que resulta més perillosa perquè s’han prestat a elaborar-la veïnes sensibles, de contrastada autoritat moral i, sospitem, i així ho volem creure, estafades per un treball que maquilla d’informació la més pudent excrescència. És cert que al Cabanyal es ven droga i que hi ha problemes de convivència. Però també ho és que la imatge és falsa, insultant i violenta. I no s’entén que les nombroses entitats del barri, tan donades al comunicat i la denúncia pública, encara no hagen dit res al respecte.
