El periodisme d’investigació a l’Estat espanyol no és gaire cosa. Les revelacions de la premsa són induïdes, desvelades, per persones i grups que projecten una determinada informació per afavorir interessos. No com la premsa anglosaxona que té categoria i dignitat de principal. A casa nostra també, per exemple, tenim terribles històries de nazis i jueus més enllà de la inòpia satisfeta. La memòria històrica hauria de desenterrar alguna cosa més que cadàvers del franquisme. Posem per cas, la història dels que van col·laborar perquè la xoà i les carnisseries del segle XX fossin possibles, personalitats com ara l’eximi escriptor César González-Ruano, veí de Sitges durant quatre anys, de 1943 a 1946. Encara que per a alguns continuï vigent l’esperit acollonit dels Veinticinco años de paz, el nostre mal com a societat sí que vol soroll. Cal saber per poder comprendre el passat. Rosa Sala Rose i Plàcid García-Planas van dedicar-li un llibre al cas: El marqués y la esvástica. A Catalunya, davant del mar, el gran estilista espanyol escriu les seves col·laboracions per a la premsa i dotze llibres, dels qual cal destacar Cherche-Midi, centrat en la seva experiència de captiveri, o La alegría de andar. Alcoholitzat, cada matí, després d’una nit d’excessos, “siempre a la misma hora, a las nueve y media, me tiraba del lecho como un bombero disciplinado y me iba escribir al Chiringuito. Muchas mañanas tenía que hacerlo sujetándome la muñeca derecha con la mano izquierda y un estado de nervios próximo a la locura.” L’home petit i tremolós, brillant i culte, un dels millors noms de la literatura que han viscut al nostre país, escriu sobre el més difícil, sobre el no-res, sobre el paisatge marí, sobre la més mínima anècdota per exhibir sumptuoses formes de la bellesa.
També escriu contra els jueus. Escup sobre l’escriptor surrealista txec Hans Schönhof, antic company de cel·la. Li diu “alimaña”, “mono vicioso”, l’animalitza perquè és jueu. No n’ha tingut prou amb haver-lo humiliat, amb burlar-se de la seva feblesa, no n’ha tingut prou amb haver-lo estafat fins a plomar-lo tot, ni amb haver-lo delatat després perquè la Gestapo se l’endugui immediatament al camp de Drancy i pocs mesos després sigui exterminat a Auschwitz, el 23 de setembre de 1943. Davant del bonic mar de Sitges, González-Ruano fa un pronòstic sobre Schönhof, ben fals, perquè l’escriu després de saber-ne el resultat; perquè de fet, don César n’ha estat el responsable: “Los que estaban en situación más desgraciadamente clara eran los judíos. Ellos sabían que la trágica excursión a los campos de concentración era segura como una raíz cuadrada”. Schönhof pertanyia a la raça inferior i no mereixia altra cosa que “pudrirse en un campo de concentración.” González-Ruano se servia una altra copa, després una altra; encenia una cigarreta i una altra i continuava escrivint com un mestre sofisticat i nerviós. I es cargolava de riure.
Abans de la guerra González-Ruano havia cobrat de l’ambaixada alemanya per parlar bé dels nazis a l’ABC i a diaris de tot Espanya. L’escriptor no només havia qualificat Adolf Hitler de “ángel con gabardina y bigote”, també es deixava endur per “la alegría poética” del sistema nazi, per l’entusiasme d’un determinat ambient de Madrid. Es fonia, per exemple, a la vista del confortable incendi dels llibres davant de la Universitat de Berlín: “Otros lamentarán que ardiera Remarque y Ludwig. Yo no”. I l’any 1935, per exemple —dos anys després d’haver estat corresponsal a la capital— afirma a propòsit de la prohibició dels matrimonis i de les pràctiques sexuals entre aris i jueus: “son evidentes leyes de protección de la sangre y del honor nacionales. [...] La tierra del Tercer Reich es la primera que, con un acento liberador y espiritual frente al sórdido materialismo de la economía marxista y el negocio judío, se alza contra la antieuropa”. A l’Alemanya de Hitler “bulle una insobornable pasión de acentos de poesía y de afanes de autenticidad en el estilo de aquel mundo neogótico en la que el nacionalsocialismo es una conclusión fatal y salvadora de las esencias fundamentales.” És ben curiós que aquests textos tan interessants de Ruano no hagin estat inclosos en les més de tres mil pàgines de l’Obra periodística (1925-1965) de la Fundación Mapfre, políticament més de dretes que l’aixeta de l’aigua freda. La setmana que ve sabrem més coses d’aquest monstre que va acarnissar-se damunt de jueus indefensos. I que va presumir-ne en els seus escrits, alhora bons, literàriament, i moralment repugnants.
