Insensibles a l’huracà de ponent

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dissabte de matí. Convocatòria de premsa de Presidència de la Generalitat Valenciana. El president Ximo Puig compareix davant els mitjans per sorpresa i, pels canals no oficials, s’apunta que serà una intervenció important.

Després que el Bloc demanés “l’amnistia per als presos polítics” catalans i “un referèndum” com a solució política, no costava gaire, però, imaginar-se de què anava el tema. I més quan, amb unes eleccions a tocar, la cap visible de Compromís, Mónica Oltra, ja havia deixat clar que la postura dels nacionalistes valencians no era la de tota la coalició. Amb aquestes cartes sobre la taula, el president Puig, a qui se li poden fer moltes crítiques però no pas manca d’intel·ligència política, va visualitzar l’escletxa perfecta per guanyar una partida on PSPV i Compromís són socis i rivals alhora. Socis en el Botànic II, més tens i enfangat que la primera versió; rivals electorals el 10-N, on les batalles madrilenyes dels Sánchez, Iglesias i Errejón amenacen de rebentar l’Arcàdia feliç botànica. Catalunya esdevé, de nou, l’arma llancívola perfecta.

Dissabte de matí. Palau de la Generalitat. Puig, amb gest greu, demana al president català Quim Torra que “no contamine” els valencians amb les seues “ànsies sobiranistes” i li ordena que no esmente el País Valencià quan plantege els seus “somnis” d’independència. De nou, tot parafrasejant Marx i Engels, un fantasma recorre els corredors del Palau, el fantasma dels Països Catalans.

El camí cap a la independència de Catalunya ha estat un mal de queixals per al Botànic amb una oposició PP-Cs-Vox que només desitja revifar la Batalla de València i reubicar la política valenciana en l’eix catalanistes-anticatalanistes. Els esforços de Puig i Oltra per evitar-ho són tan entendridors com inútils: diguen el que diguen, no canviaran el discurs de la dreta. El Botànic és, per a Bonig i companyia, un Govern catalanista del PSOE i l’esquerra radical comunista, indepe, feminazi i cremaesglésies. Sense cap matís. Un argumentari intel·lectualment diarreic que repetiran ad nauseam fins al 10-N.

Resulta curiós, doncs, que les bombes que realment dinamiten el Botànic vinguen de Madrid, però els canons dialèctics del PSPV i la cúpula de Compromís apunten cap a Barcelona. Cap dels veïns del nord no té la culpa que el PSOE menyspree les reivindicacions de Puig sobre el model de finançament o que la proposta federal del president valencià no trobe aliats a Ferraz. Puig és dels pocs dirigents socialistes que encara defensen sincerament el federalisme com a opció per a una Espanya ja irrecuperable, però es tracta d’una veu afònica inaudible entre els crits ensordidors d’“A por ellos” i “155” dels barons socialistes d’Aragó, Extremadura, la Manxa o Andalusia. Tampoc troba massa ajuda en Miquel Iceta, que prou feines té per combinar el presumpte socialisme del PSC amb el pseudofeixisme dels seus aliats a Catalunya.

Compromís, per la seua banda, s’estamparà de nou a Madrid. S’han clavat en la guerra Iglesias-Errejón i, com passa sempre que algú s’immisceix en meitat d’un matrimoni trencat, acabarà sortint-ne malparat. Repetiran diputat amb Baldoví i poc més. I la irrellevància a Madrid es pagarà, probablement, culpant els independentistes de provocar que les eleccions pivoten sobre Catalunya, i que això els ha perjudicat i tal i tal.

Coses curioses de tot plegat: mentre Ximo Puig feia el seu al·legat contra Torra i l’independentisme, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, era a Alacant en un acte del PP i va opinar alegrement sobre el País Valencià. Com Casado, Sánchez o qualsevol altre líder madrilenyocèntric que només parlen del País Valencià un dia o dos en període electoral. Cap crítica des del Consell aquell dia.

La pell fina del Botànic s’estremeix amb el ventijol lleuger de tramuntana, però resta insensible als huracans de ponent. La nova patacada als catalans i, de retruc, a part dels votants de Compromís es va produir després de la Declaració de la Llotja on, per cert, hi havia formacions valencianes com ERPV i, per tant, es justificava plenament la referència al País Valencià. Una brisa lleu que, no obstant això, molesta el Govern valencià. Que Sánchez i Errejón —referents de PSPV i Compromís a Madrid— neguen per tot l’estat la reforma del finançament que els valencians demanen des de fa dècades és un huracà que, en canvi, no inquieta els socis del Botànic.

 Així doncs, guanye qui guanye el 10-N, quan Espanya gire la cara al País Valencià, continue l’espoli fiscal endèmic i el president espanyol de torn es pixe en les reivindicacions valencianes, PSPV i Compromís hauran de dissimular el nou fracàs buscant culpables a l’estil Casablanca. Ja saben: “Sempre ens quedarà Catalunya”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio