Ningú no sap exactament què és una nació, però el Tribunal Constitucional d’Espanya va dictaminar el 2010 que Catalunya no ho era. Segons ell, l’única nació constitucionalment admissible era l’espanyola. I és cert que el preàmbul de la Constitució comença mencionant la nació espanyola, però en cap moment explica el significat de la paraula en qüestió. De fet, afirma que la sobirania política resideix en el «pueblo» espanyol. Només torna a fer referència a la nació a l’article segon del títol preliminar per assegurar que la Constitució es fonamenta en «la indisoluble unidad de la Nación española». Fonamentar és una paraula d’una envergadura filosòfica majúscula que té conseqüències jurídiques considerables, perquè estableix una relació de mutualitat obligatòria segons la qual si es trenqués la unitat «nacional» aqueixa mateixa Constitució s’hauria de canviar per una altra, no serviria. Unes línies més endavant encara augmenta més la confusió en assegurar que la Constitució garanteix el dret a l’autonomia de «las nacionalidades y regiones que la integran». En tot just unes quantes frases, doncs, s’hi parla de nació, poble, nacionalitats i regions. I en cap moment hom es pren la molèstia de definir cap d’aquests termes.
Tindria més sentit parlar d’Estat en comptes de nació. Perquè tenim més elements objectius per a saber què és un Estat i com es pot esmicolar en bocins més petits. L’Estat espanyol és una realitat, certament, però l’existència de la nació espanyola és tan problemàtica com ho pot ser la catalana. La diferència rau en què aquí es fa operar una variant de la fal·làcia post hoc ergo propter hoc: ja que tenim un estat espanyol, sembla evident que deu haver-hi una nació espanyola que l’antecedís en el temps. Hi ha divergències sobre la seva antiguitat. Hi ha qui la retrotrau als visigots, altres a Pelai i la majoria a la unió dinàstica propiciada pel matrimoni dels Reis Catòlics. Tots erren el tir, però. Perquè l’aparició de les nacions (seria millor dir-ne estats-nació) data del segle XIX, després que la Revolució Francesa acabés amb la idea patrimonial del poder detingut per les cases reials i hi aparegués la figura del ciutadà en comptes del súbdit. Això no és, però, cap particularitat idiosincràtica del nacionalisme espanyol: Benedict Anderson, als anys vuitanta del proppassat segle, ja va cridar l’atenció sobre la relació paradoxal que es dóna entre la modernitat objectiva dels estats-nació i l’antiguitat subjectiva amb què la vesteixen els seus defensors.
Si aquell dictamen contra la reforma de l’Estatut català presentava no pocs problemes conceptuals, la recent sentència emesa pel Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans rebla el clau. Se n’ha parlat ja molt i molt detalladament dels problemes jurídics que l’extensió jurisprudencial del sentit que el tribunal hi dóna al delicte de sedició tindria per a drets —bàsics en qualsevol sistema democràtic— de protesta i oposició. El pitjor, però, és que aqueix delicte desprèn una insuportable ferum decimonònica. Cosa que explica per què no existeix en els codis penals de la majoria d’estats de l’entorn, que es conformen a tipificar desordres públics. Però el segle XIX espanyol estigué reblert de colps d’estats, «asonadas», «pronunciamientos» i tantes altres paraules difícilment traduïbles a qualsevol altre idioma perquè, de fet, han esdevingut manlleus lingüístics. I això potser explica la supervivència jurídica aquí d’una figura penal tan controvertida. En qualsevol cas, sembla evident —per a un observador sense massa miopia espanyolista— que la sedició poca cosa té a veure amb el que va esdevenir-se a Catalunya aquella tardor.
Aquest, però, només és el relat succint de l’àmbit judicial del problema. Al costat, o més ben dit precedint-lo, hi ha el seu correlat polític, veritable detonant de l’estat de coses actual. Perquè cal no oblidar que el pronunciament —necessàriament interpretatiu— del Constitucional sobre una qüestió que no quedava gens clara a la carta magna fou el resultat d’un recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Partit Popular. Tampoc convé no oblidar que la judicialització dels esdeveniments del setembre i l’octubre del 2017 fou resultat de la passivitat política que demostrà Mariano Rajoy, aleshores president del govern espanyol, davant d’un problema que ell mateix tant havia contribuït a congriar. El PP sempre ha obtingut una minsa representació política —a hores d’ara irrisòria— a Catalunya, però això no obsta perquè en condicionés l’agenda pública a través d’unes instàncies judicials que va tenir la cura de copar davant l’anuència del PSOE, l’altre partit «de govern» de la democràcia espanyola.
El PP ja no està al poder i —amb la boca petita— alguns dels seus dirigents reconeixen aquells errors. Ara hi ha el PSOE, gràcies a la primera moció de censura exitosa de la democràcia espanyola. Però en una decisió com més va més difícil d’entendre, Pedro Sánchez va decidir repetir eleccions després que als anteriors comicis aconseguís una majoria minoritària gràcies a la participació electoral més gran de la història de la democràcia espanyola. Aquelles eleccions estaven centrades en el clàssic eix esquerra-dreta i l’alta mobilització electoral s’explica per la necessitat de contenir electoralment l’auge d’una inèdita extrema dreta que havia prosperat al caliu del conflicte català. Ara, però, aqueix conflicte ha tornat a l’epicentre polític i la disputa electoral ha capgirat en benefici de la dicotomia ordre-desordre. I aqueix és el marc mental predilecte de la dreta, com ja va advertir George Lakoff a principis del 2000. Per això les enquestes apunten a una revifalla electoral del PP i un increment significatiu d’escons per a VOX, que podria arribar fins i tot a ser la tercera força política del Congrés. Tot això en detriment dels d’Albert Rivera, les despulles electorals del qual no es transvasen, però, al PSOE, com tampoc es redueix significativament la força d’Unidas Podemos. Tot això que semblava l’objectiu de Sánchez. És cert que les xifres assenyalen una mínima diferència a favor, encara, del bloc de l’esquerra. Però res no està assegurat i podríem trobar-nos en una situació postelectoral en què una situació tan potencialment explosiva es gestionés des dels pressupòsits ideològics d’una dreta especialment recalcitrant. Si això s’esdevingués, Pedro Sánchez en seria l’únic responsable. O, més ben dit, l’irresponsable que va convertir un polvorí en una deflagració de conseqüències incertes però —això segur—perilloses per a la salut democràtica d’un estat que ja la té prou malmesa. Però és el que passa quan la direcció política d’un partit es deixa en mans d’spin doctors i gurús de la comunicació política. Hom enyora els vells temps de comitès centrals i direccions col·legiades on els partits, almenys, debatien les estratègies a seguir. Fins i tot les més suïcides.
