Amb la reconstrucció del Barri Gòtic de Barcelona alguns edificis o trossos d’edificis van ser canviats de lloc. Però n’hi ha un que ha tingut tres localitzacions diferents; és a dir, que els propietaris no només van canviat d’adreça —això ho fa tothom— sinó que, en cada trasllat, se’l van endur a coll, el van desmuntar i tornar a muntar. És el convent de Santa Maria de Montsió, el més inquiet de la història immoble. De fet, ja va tenir problemes des que va ser fundat, va costar. Fou la decisió d’una dama de la cort catalana que havia estat amistançada amb el rei En Jaume, aquell Conqueridor, en més d’un sentit, que s’anomenava Sibil·la de la Saga. Va deixar una donació al seu testament en 1230 per a un convent de monges de clausura de l’orde dominicà, dedicat a Santa Maria de Montsió. Aquella voluntat no es va materialitzar fins que es va rascar la butxaca una besneta del rei, Maria d’Aragó (1297-1347), filla de Jaume II i de Blanca de Nàpols. Va convocar un grupet de monges de l’orde de sant Domènec de Guzmán, procedents del convent de la Prulla, proper a Tolosa de Llenguadoc, però des del primer moment no van saber on instal·lar-les. No se sap per què, al final van bastir-los un edifici, a prop de les drassanes en 1357. Però ben aviat es va fa fer evident que no era lloc per a unes dones soles. Lluny de la protecció de les muralles, la zona patia sovint els atacs dels pirates, de tota mena de conflictes militars que, en aquella època, s’havien fet crònics a Barcelona. Les monges no van trigar a ser evacuades.
Per trobar una solució Pere el Cerimoniós decidí donar-los uns solars prop de l’hospital de la Santa Creu i s’hi traslladen en 1371. Però sembla que l’indret és sufocant i no s’hi troben bé per a la vida retirada, d’oració, treball i estudi que pertany a la clausura. Alfons el Magnànim es veu obligat a intervenir-hi en 1420 i decideix que les mongetes ocupin el convent que acaben d’abandonar els agustins. Allà s’hi estan ben amples. És on ara hi ha l’antiga seu de Catalana de Gas i que arribava fins a l’actual carrer de Montsió, on avui s’alcen els edificis modernistes del restaurant dels Quatre Gats. El convent va viure temps de prosperitat on avui hi ha el portal de l’Àngel. Però en 1714, a conseqüència del setge de Barcelona l’edifici fou bombardejat de valent. Era massa a prop dels combats. Sí, el van refer, però va tornar a patir molts danys durant la invasió napoleònica (1809-1814). Acabada la guerra, les religioses van ser expulsades d’allà per la desamortització de Mendizábal de 1835 i no recuperen l’edifici fins a deu anys més tard, en un estat lamentable. En 1869 els militars les en fan fora perquè tornen a fer nosa. Però, almenys, el bel edifici no va ser enderrocat per la febre modernitzadora d’alguns arquitectes il·lustrats i furiosos enemics del gòtic. De manera que, amb el projecte del pla Cerdà, en 1875 les dominicanes renuncien al terreny on hi ha el convent perquè s’adonen que la nova plaça de Catalunya les situava al bell mig de la Barcelona moderna.
Es venen el solar. Però, cosa curiosa, no pas la pedra. Decideixen traslladar-se a la nova zona d’eixamplament de la ciutat, al que avui és la Rambla de Catalunya, a l’alçada del carrer Rosselló, prop d’on actualment hi ha la redacció d’EL TEMPS a Barcelona. En aquesta zona refan el convent gòtic uns manobres que lloguen. Pedra a pedra, amb gran esforç, duent amb mules i carros el colossal volum de pedra que suposa traslladar un convent sencer. Però no, aquí no s’acaben els problemes. L’arquitecte de la reconstrucció, Joan Martorell, va intervenir-hi més del compte i va redistribuir els materials de pedra gòtica barcelonina autèntica per elaborar un fantasiós edifici: té molt més a veure amb el gust somiador i particular del responsable del trasllat, molt més amb l’arquitectura gòtica francesa canònica que apareix en els manuals d’arquitectura que no pas amb la personalitat de Santa Maria de Montsió. Almenys durant la Setmana Tràgica sembla que el convent no va patir gaires desperfectes, però el cert és que la comunitat va decidir tornar-se a traslladar acompanyada de les pedres al final de la Guerra Civil. L’any 1947 les religioses compren una finca a Esplugues i el 1950 hi traslladen el claustre, sencer, que encara es pot visitar avui. L’església no. Encara la podem admirar, amb el seu particular estil, a la Rambla de Catalunya.
