El pensament màgic es la creença que determinades idees, accions, ritus, paraules o símbols poden influir en el transcurs dels esdeveniments. Ens ofereix la interpretació de la realitat i els camins de futur amb una sustentació molt precària, massa sovint subjectiva i mediatitzada per l’oracle i els interessos que serveix. En oposició, el pensament racional és fonamental en la metodologia de les ciències i el seu desenvolupament. En el pensament màgic no es posa a prova ni la coherència interna ni la validesa explicativa. El pensament científic, en canvi, s’ha de sotmetre a controls que n’exclourien la falsedat. Tot i així, Eduardo Galeano ens advertia que en el procés civilitzador, creador del pensament científic, es produeix una mena de mutilació progressiva de la capacitat de sorpresa, de contenció de la bogeria (que en les nostres contrades podríem traduir per rauxa) que de vegades pot ser empobridora. El pensament màgic seria una mena de forat a l’horitzó que ens permet abocar-nos a altres realitats amagades darrere de la que es veu. Però, si el volem aplicar a les ciències socials, és difícil escatir si aquestes realitats són versemblants o no (o poden arribar a ser-ho). Potser per això es pot trobar amb tanta assiduïtat pensament màgic, en versió empobrida, de caricatura, en el món de la política. I de manera especial quan es voregen eleccions.
És clar que els polítics utilitzen, en diferents graus i nivell d’expertesa, procediments de màgia i ciència. En donaré alguns exemples: quan l’actual president en funcions s’entesta a tornar a repartir les cartes de votació aquest 10-N perquè no li va agradar el resultat electoral del 28-A del mateix any, creu en un resultat que li sigui més favorable i proper a la majoria absoluta. Es basa en enquestes embolcallades de fiabilitat però que, de fet, són poca cosa més que wishfulthinking: el subproducte d’una autoconfiança no massa ben fonamentada que li està guiant el carro pel pedregar, amb l’ajut d’algun assessor massa allunyat de la realitat.
Tampoc el Parlament de Catalunya, amb dramàtiques conseqüències, s’ha deslliurat del pensament màgic. En tenim proves, per lamentar, en l’XI Legislatura que tan dignament va presidir Carme Forcadell. I ara, en la proposta de resolució acordada per la majoria sobre el dret a l’autodeterminació i la reprovació de la monarquia proposada pels Comuns, tampoc sembla que es connecti del tot amb la transformació que es treballa, durament, amb marxes, concentracions, ferides i detencions, del carrer. “Les propostes de resolució expressen opinions polítiques”, en paraules del president Torrent, i no és una iniciativa parlamentària que tingui “recorregut jurídic”. Des del Parlament es fa un exercici, segurament saludable, de precaució per com en poden sortir de cars aquests actes parlamentaris “sense recorregut jurídic” (sols cal que la Fiscalia i el Suprem opinin diferent). Però per molt que s’adiïn votacions i es cerquin recursos de màgia potàgia, no es compensa la feixuga abundor de pensament màgic de Sánchez Castejón quan atribueix valors republicans a la monarquia borbònica.
Vist i no vist, entre mag Merlí i tafur del Mississipí que no despenja telèfons, el president en funcions repeteix mantres sobre “inexistents”, segons ell, condemnes a la violència, quan trajectòries polítiques demostrades, diaris de sessions, mitjans nacionals i fins i tot internacionals, en van curulls. Vol fer desaparèixer un elefant de l’escenari, però, ai las, no és precisament el David Copperfield de la política. Segueix en l’obstinació dels nens, els grans usuaris del pensament màgic, sense adonar-se que quan s’ha passat l’adolescència, si no s’hi afegeixen les dosis pertinents d’art i poesia, el pensament màgic sols és pensament dèbil. O absència total de pensament.
El millor antídot a tanta impostura ens el donen les dones per la República que criden als policies, des de la primera línia de la barricada, per prevenir nous excessos: “Penseu amb el cap. Penseu! És el meu fill, i el teu, i el teu... si es toca a un dels nostres fills, no hi ha marxa enrere”...
Sí. Les dones, grans i joves, omplen les marxes i les manifestacions. Les podem trobar en primera fila. Mares i àvies, però també, molt conscients, per elles mateixes. Tocant de peus a terra. En peu d’igualtat, sabent que, en mans dels personatges unionistes, no hi ha pensament màgic que curi ferides ni tregui els presos polítics de la presó. Perquè el preu de la derrota significa la trivialització de totes les violències, la pèrdua de drets i la degradació de les condicions democràtiques. I les dones sempre són les primeres a perdre. Per això ara són als carrers de Catalunya. I ens demanen que pensem mentre actuen. Amb ràbia digna. Sense trampa ni cartró.
