El passat 18 de setembre vam saber que hi tornaria a haver eleccions generals a Espanya després que Pedro Sánchez s’hagués tancat en banda per arribar a qualsevol acord amb Podem i l’independentisme. En una clara mostra d’altivesa, els càrrecs del PSOE repetien que “Podem no és de fiar”, mentre que el president del govern en funcions es justificava dient que “no dormiria tranquil” compartint el govern amb ministres del partit de Pablo Iglesias perquè, segons ell, serien persones “sense experiència en la gestió pública”. Només feia un any que ell mateix havia nomenat un consell de ministres ple de glamuroses estrelles del pop com Màxim Huerta o Pedro Duque, sense cap trajectòria en l’administració ni en les cambres parlamentàries. Només faltaria, és clar, que únicament tinguessin accés a les institucions sempre les mateixes persones, com si es tractés d’un club anglès o una secta de fanàtics.
Però tot això -aquests arguments de pa sucat amb oli- és completament irrellevant perquè el que feia Sánchez era buscar una excusa per tornar a les urnes. Les enquestes de principis de setembre donaven 139 escons al PSOE, un creixement considerable respecte a la seva representació d’aleshores, i els incentius per posar-se a jugar a la ruleta eren considerables: semblava que el pot s’havia anat incrementant.
Enmig d’aquest sainet tothom parlava d’un tal Iván Redondo, un assessor que era el director del Gabinet de la Presidència, allà a la Moncloa. Fins aleshores havia treballat sempre pel PP, ja fos a la Junta d’Extremadura o al costat de Xavier García-Albiol, però els socialistes havien aconseguit fitxar-lo com un futbolista o reclutar-lo com un mercenari. Es deia que era culpa d’ell tota aquesta irresponsabilitat, la qual cosa em recorda a allò de “visca el rei, mori el mal govern” de les revoltes de l’Antic Règim: com si el monarca no fos el principal culpable d’envoltar-se d’il·luminats i d’escoltar-se’ls.
Sigui qui en sigui l’ideòleg, el cas és que les enquestes mai no són blat al sac i ben lligat perquè sempre hi ha factors d’inestabilitat que poden destarotar-ho tot. Va passar l’any 2004 amb l’atemptat islamista a Madrid i la deshonesta gestió que en va fer el govern del PP i, més tard, va tornar a succeir l’any 2012 a Catalunya quan Artur Mas es pensava que aconseguiria una majoria abassegadora i va acabar perdent-hi bous, esquelles i dotze diputats. Aquest cop no calia ser un gran endeví per preveure que la sentència contra els presos polítics catalans podia alterar l’escenari de forma prou significativa com per a tenir-ho en compte abans de lliurar-se als jocs d’atzar.
A mesura que s’apropen els comicis es va veient més clar que aquella decisió, la de no baixar del burro, pot resultar nefasta pels interessos socialistes i, encara més, pel progressisme espanyol. La majoria de les enquestes que estan apareixent donen al PSOE menys diputats dels que tenia fins ara, mentre que auguren un creixement del PP. Ciutadans, que semblava que s’havia de convertir en el soci preferent dels socialistes, també s’enfonsa, però alguns pronòstics apunten que els tres partits de dretes serien a prop de sumar una majoria. Evidentment, fins el 10 de novembre no sabrem si això és veritat, però de moment no pinta gaire bé la cosa a Ferraz.
Com que el ridícul comença a ser estrepitós, els cal anar a la recerca d’un cap de turc. En aquest sentit l’Enric Juliana, sempre amatent a colpejar l’independentisme, escriu que “gràcies al simulacre de la revolta de Hong Kong a l’aeroport del Prat i a les escenes de violència en el centre de Barcelona, només guanya l’extrema dreta”. Obvia, però, que l’independentisme ja va estendre la mà a Sánchez i aquest va preferir lliurar-se al discurs immobilista i repressor de PP, Ciutadans i VOX, tot blanquejant-lo i posant-lo al centre del debat polític. La gestió del conflicte a Catalunya després de la sentència ho ha acabat de rematar: un governant autoritari, incapaç de despenjar un telèfon i que només sap receptar xarop de bastó. Qui sembra, recull.
