En deien sodomites, nefands, afemellats, femellencs, invertits, bardaixos, bujarrons, súcubes, si n’hi ha de paraules per dir el que no es podia dir, si n’hi ha de paraules per descriure o per deixar entendre allò que Oscar Wilde va denominar “amor” amb un cert optimisme, o amb un cert cinisme. L’amor que no gosa dir-ne el nom. O tot alhora. El cas és que l’exuberant Arxiu de la Corona d’Aragó conserva, al costat dels seus grans tresors documentals, petits secrets, certs escàndols, detalls de la història quotidiana, nombrosíssims testimonis de les formes de la vida medieval, de l’entranyable passat d’una Catalunya que acabava de néixer i que ja mostrava una personalitat fascinant, familiar i alhora estranya. És el cas de les actes, en llengua llatina, d’un dels processos més escabrosos del segle XIV, l’acreditació documental del que s’ha convingut a anomenar “Procés contra Ponç Hug, comte d’Empúries, per pecat de sodomia”. La severa causa que la justícia del senyor rei En Jaume II va substanciar contra el seu pitjor enemic, el comte d’Empúries, Ponç IV, acusant-lo de sodomita. Les paraules són dures i incisives. Són les de la retòrica eclesiàstica sobre els afectes vergonyosos —molt ben estudiada pel gran John Boswell—, la mateixa que es va emprar a França, quan Felip el Bell va destruir els poderosos templers. Per rapinyar, així, la seva fabulosa fortuna, amb el pretext que l’orde era, en realitat, un cau de secrets desviats, de crims sexuals tan greus com impronunciables. La complexa relació entre el comte i el nostre rei, que havia estat en el passat ben propera, gairebé íntima, va acabar abruptament en ruptura. Fou un escàndol tempestuós, de gran transcendència política, aprofitada per eliminar el molest rival, i per això, en manera alguna pot ser comparable al miserable escàndol que protagonitzaria un dels seus actuals descendents directes, sang de la seva sang, el tristament cèlebre duc de Feria.
Ponç Hug d’Empúries va ser un guerrer important, ric de veritat, comte sobirà i astut polític de l’època, emparentat, gràcies al seu fill Malgaudí amb Frederic III de Sicília, del Casal de Barcelona. Les discrepàncies del comte amb l’Església i amb el rei català per motius econòmics van ser l’origen de la seva ruïna fulminant. El 1313, fent-se eco dels rumors de sodomia propagats pel seu servent Pere de Xesa, el monarca va tirar pel dret. Va envair per terra i per mar el petit comtat d’Empúries. Segons la documentació exhumada, el comte tenia un comportament malaltís, depredador i luxuriós, una conducta pecaminosa que atreia l’infortuni a tot el regne, com una maledicció. Calia deslliurar-se’n amb la purificació de la guerra, de manera immediata. No només ofenia les lleis de Déu: “...per la qual ve la ira de Déu i el foc consumeix les ciutats, on Venus muda d’altra manera, i clama l’amor”.
Sens dubte aquest clamor retruny en el buit amorós. Sense Venus, la dels humanistes italians no és aquesta. El procés, amb pruïja forense, presenta descarnadament les notes d’autenticitat que donen versemblança al text, més enllà del que podíem esperar: “Demanà-li si l’avia gros. I aquest testimoni respongué que oc, cuminal [avinent]... Tots temps avia oyt dir: àuvol ca [gos dolent], gran coa”. Així, podem conèixer de primera mà els complexos somnis freudians del pobre comte, se’ns informa que l’acusat es feia “gratar” i que pessigava el seu amant “en la cuxa i el flanch, i metie’s en joc ab ell”. Sabrem també de les seves trobades violentes, salvatges fins i tot, i dels seus suborns, del perillós binomi entre sexe i diners, del poder exercit sota els llençols, del sacre pànic a l’infern, que és molt de l’època, de la morbosa curiositat dels instructors eclesiàstics —tan aficionats a la tortura i sense adornar-se que, al seu torn, es mostra com un vici sexual—, també detalls sobre la mecànica dels seus acoblaments i sobre si el seu rol era, específicament, uranista o no uranista. Més enllà de l’humor que ens pot suscitar, es tracta d’una història escabrosa i molt trista. Pot ser que per això el lector vulgui conjurar-la amb el somriure. No deixen de ser divertits alguns cognoms del text, com Jofre de Creballs —escletxes—, l’insistent Berenguer Seguim, o els obscens Guillem de Pals i Guillem de Sexano. Sense oblidar els desvergonyits topònims de Centclaus o Ullastret.
