Per a una part molt rellevant del nacionalisme espanyol, el que està passant actualment a Catalunya és una fantàstica oportunitat per solucionar d’una vegada el problema català. Deia Cambó —Cambó!— que a partir del 1898 la qüestió catalana és el centre de la vida política espanyola i res no s’entén sense aquest factor. Continua sent cert. I davant d’això, l’expressió pública i amplíssima —potser majoritària, no ho sabrem fins que es pugui comptar bé— del sobiranisme català ha estat percebuda per aquest nacionalisme espanyol com l’ocasió perfecta per aplicar el que considera que és la solució. No per frenar l’independentisme o evitar la independència, això per descomptat. Sinó també o sobretot per tancar el vell problema, per passar pàgina, per extingir-lo.
I quina és la solució que ha d’acabar el problema? En l’imaginari del nacionalisme espanyol, es diu article 155 de la Constitució. Suspensió de l’autonomia. Però això ja ho van fer fa dos anys, i si bé és cert que els objectius de l’independentisme no s’han assolit, tampoc s’ha produït la seva derrota i encara menys la seva extinció. Per tant, se’ls podria dir, si la qüestió catalana és per a vosaltres el problema, el 155 no ha estat la solució. I llavors ells et diuen: és que es va aplicar la versió tova del 155. Del que es tracta és d’aplicar-ne una versió més dura, més radical. D’entrada, una versió que no tingui caducitat en el temps, que duri tot el que hagi de durar per aconseguir el seu efecte. I després, un 155 que no se centri tan sols en les institucions d’autogovern. Certament, es tracta de liquidar l’autonomia i les institucions que l’encarnen: no d’ocupar-les, sinó de liquidar-les. Però encara cal anar més enllà. Cal anar a l’arrel de tot plegat, la consciència de la gent, el desig d’autonomia que acaba derivant en desig d’independència, la voluntat de ser —que deia Vicens Vives— que acaba definint, proclamant i defensant una identitat específica. Com que això, consideren, és un efecte aconseguit artificialment, sobretot a través de l’escola i dels mitjans de comunicació, es tracta d’intervenir a fons en aquests dos àmbits. Per tant, la veritable solució és el 155, però en la seva versió extensa: sense límit en el temps, anul·lant les institucions d’autogovern i desmantellant el model d’escola i el mapa de mitjans de comunicació propis.
Certament, l’escenari que dibuixa aquesta suposada solució és terrible, dolorosíssim. Però, vist des de la seva perspectiva, és la solució? Per entendre’ns, amb relació al fet nacional, el franquisme va ser un mega-155 que contenia totes i cadascuna de les coses que ara es demanen per al 155 dur: suspensió de l’autonomia, desmantellament de l’escola, liquidació de qualsevol embrió de mapa comunicatiu propi. Algú em dirà: home, el franquisme va ser encara molt més bèstia! No es pot ni comparar. Allò no va ser un mega-155, sinó una cosa molt pitjor. Bé, d’acord, totalment d’acord. Però encara més a favor meu. Va ser un 155 a l’enèsima potència... i no va liquidar el fet català. I el problema que volia solucionar encara està planejat avui. I probablement amb una majoria social més favorable que abans de posar en marxa la suposada solució. Des d’una perspectiva estrictament racional, potser des del nacionalisme espanyol algú hauria de fer els números. Resulta que quan algú intenta aplicar com a solució el 155 en qualsevol de les seves versions històriques, la repressió, l’ofegament econòmic i cultural, l’anul·lació de qualsevol forma d’autogovern, el suposat problema no tan sols no se soluciona, sinó que rebrota amb més força. I, curiosament, quan s’apliquen al problema català fórmules més pròximes al pacte conjuntural, al diàleg i al respecte, encara que sigui en forma de conllevancia, el problema català viu moments d’un cert refredament, en unes treves inestables però de tensió molt menor.
L’aplicació del 155 és, vist des del catalanisme, una catàstrofe, perquè comporta repressió i patiment. No es pot desitjar de cap manera. Però vist des del nacionalisme espanyol, més enllà de satisfer l’instint de venjança o de posar Mercromina sobre l’orgull ferit, no soluciona res de res. Si porten més de cent anys aplicant una solució que no soluciona, no els aniria convenint anar-ne pensant una altra? Si durant més de cent anys la repressió i la negociació de tot no ha portat cap mena de solució, ha convertit el problema en crònic, i cada expressió acaba sent més densa, més tensa i més intensa que l’anterior, a ningú no se li acudirà provar a veure si el diàleg i la política ofereixen un millor resultat? No cal que tinguin ganes de dialogar, n’hi ha prou amb que tinguin ganes de solucionar.
