El nom ja ens intimida perquè qui no voldria agradar, seduir, sense límit? Diuen que fou un fenomen de la naturalesa, que va aconseguir l’impossible, atreure tothom, a elles i a ells, esdevenir per ell mateix un prodigiós espectacle. Fill d’actors, Giacomo Casanova (Venècia, 1725-Dux, Bohèmia, 1798) va escriure unes memòries apassionants que li han assegurat un prestigi permanent. Són la promesa que fer el que ell va fer és possible. Oh, sí, es veu que era ben plantat, guapo, però això es podria dir de molts altres. Frederic II de Prússia, el rei filòsof, el temible guerrer, el 1764 es va aturar davant seu de cop i volta, als jardins del palau de Sanssouci, atònit en veure’l. La cara ben morena, uns brutals ulls grossos, el cos atlètic de metre vuitanta-set de nervi i múscul, una virilitat insolent embeinada dins la millor moda: “Sabeu una cosa? Sou un home molt guapo”. I és clar que ho sabia, vell bardaix. Si algú ha sabut qui era i el que era va ser Casanova, el perfecte seductor, l’home que va encarnar per sempre el desig més fascinant i forassenyat de l’home modern: agradar a tothom. Casanova o el desig sense fi.
Al seu llibre no li cal mentir, només s’hi troba alguna exageració, alguna invenció no gaire escandalosa. El mèrit ve precisament d’això, de la dimensió perfectament humana de la seva biografia. La proesa del que va viure és la d’un aventurer, la d’un entabanador, d’un jugador de cartes, d’un professional que va viure a coll dels altres, d’un pispa de sexe i de diners, els dos grans ideals inconfessables. Casanova agradava pel mateix que ens agrada avui, perquè l’admirem. Perquè tots voldríem això, sortir-nos amb la nostra, sempre. Hi ha un exèrcit de casanovistes, d’erudits, que ens demostren una vegada i una alta que la majoria de les informacions de la Histoire de ma vie són exactes. Transmeten amb fidelitat l’època immediatament anterior a la Revolució francesa, componen un grandiós fresc d’un moment històric complicat i confús, avantsala del nostre. Sí, del nostre, perquè vivim angoixats amb la necessitat de triomfar en la vida com mai no havia passat, sempre mancats de més reconeixement, determinats a viure de l’única manera que ens sembla digna i profitosa: l’èxit. L’èxit, costi el que costi.
Casanova va ser un gran professional d’agradar i, per aconseguir-ho, fou tot el que calgués, poeta, filòsof, teòleg, violinista, matemàtic, novel·lista, industrial, historiador, nigromant, francmaçó, clergue, espia, i fins i tot traductor d’Homer i d’Horaci. Efectivament, força mediocre al darrere de totes aquestes màscares venecianes, però fascinant en conjunt. Sensual, intel·lectualment estimulant, sempre espavilat, divertit, amb unes ganes inesgotables de viure, de divertir-se, amb una intuïció per a l’alegria que ens el fa etern. Sap que l’ésser humà, un cop resolta la subsistència, s’avorreix sense remei. Per això, quan el descrèdit de la religió i la política ens fa veure que el món és indiferent i impenetrable, vet aquí el gran penetrador, el Don Joan històricament provat, algú que va saber divertir-se i divertir com el millor còmic, perquè la comèdia que representa és, en tot cas, una ficció que porta fins a les darreres conseqüències. És el burler que enganya l’angoixa, el neguit, la malenconia enganxifosa.
Casanova sap què fer-ne de la vida, sense dubtes. Per això sap què ha de veure i també el que ha de fer que no veu. Viatja per tota l’Europa poderosa, de Toledo a Varsòvia, de París a Nàpols. No es fixa ni en les ciutats ni en els paisatges, no té cap interès per la personalitat de ningú, pels encants seductors de ningú. Deixat d’ell mateix no s’interessa per ningú. A tot estirar trobem una mica d’afecte, de gentilesa, d’enyor, no gaire, per alguna dama, una mica de sentimentalisme maldestre que fa servir per justificar-se una mica, perquè no es vegi d’una manera tan crua el que és en realitat: un narcís que només s’estima a ell mateix, un cínic, un home sense ànima. L’amor no forma part de la seva vida, ni tampoc és cap Príap ni cap home sotmès a passions desmesurades. Mai no és víctima d’ell mateix. Exhibeix una gran seguretat, la serenitat del caçador fred i professional. Si fem comptes veurem que durant els 39 anys de vida sexual útil, segons la seva desvergonyida crònica de conquestes, fornica amb 122 dones, és a dir: 3,12 anuals. Res a veure amb altres grans professionals de la literatura i de la seducció com Georges Simenon i les seves 10.000 dones suposadament copulades.
