A molts, el contingut del titular que encapçala aquest article els semblarà una boutade. Una bestiesa. Ho és, certament.
Ara, fem-li la volta.
Vaig llegir un concepte similar escrit per un ningú, el nom del qual no importa, amb títol de sociòleg o politòleg, no ho recorde. Deia aquest individu que la solució per al problema català era “descatalanitzar Catalunya”. O siga, intervenir les institucions, tancar TV3 i controlar el sistema educatiu. Fer que Catalunya no siga Catalunya. Un extermini cultural. I amb això, ja s’acabava tot. Un geni.
Podríem parlar d’un d’aquells posicionaments anecdòtics de no ser perquè, en el fons, el debat públic a Espanya està prenyat de conceptes i idees que contenen aquella aspiració liquidacionista. Es fan invocacions a la convivència, això o allò, però el problema de fons és que hi ha una identitat que molesta, problemàtica, sense la qual, diuen, no existiria el “problema de Catalunya”.
Potser si descastellanitzàrem una mica Espanya, no en un sentit cultural, sinó filosòfic, en allò que fa referència a una certa cosmovisió imperial, el “problema de Catalunya” no existiria. O seria d’una altra manera. Però les identitats perifèriques, no sols la catalana, són percebudes com un gra infectat en les parts. Mai no han estat interpretades com una riquesa, valoritzades. El mal dels nacionalismes, sostenen. Com si els nacionalismes d’Estat, com explica Gustau Muñoz en el seu dietari El vertigen dels dies, foren ideologies beatífiques lliures de culpa i pecat.
Fins i tot una identitat tan inofensiva com la valenciana és una càrrega insuportable. Aquests dies, a propòsit de la celebració de la diada oficial del 9 d’Octubre, es publicava un article benintencionat de Joan Romero i Manuel Alcaraz apostant per crear un nou debat identitari, ajustat als canvis socials i històrics, integrador i conscient de la pluralitat del país.
M’atreviria a dir que aquest nou relat ja fa temps que està work in progress. El valencianisme amable està ja en les institucions i en els mitjans públics. S’assumeix la simbologia i terminologia heretada de la Transició, es llancen missatges no problemàtics des del punt de vista identitari, es marquen distàncies amb el que està passant a Catalunya i es fan passos de bebè en matèria d’igualtat lingüística que els contrapoders converteixen en avanços de formiga. Mireu, si no, la barrera a què el poder judicial valencià sotmet els canvis en el sistema educatiu.
I malgrat tot.
I malgrat tot, la dreta encara cavalca sobre un discurs de la conflictivitat que no té res a veure amb la realitat valenciana. O sí: amb la realitat valenciana que ells voldrien imposar. I malgrat tot, qualsevol progrés és vist com una agressió a una certa idea d’Espanya, es parla amb un menyspreu i un odi patològics del valencianisme.
I malgrat tot, aquest és un país en el qual un innocent senyal de trànsit en la llengua autòctona és vista com un problema irresoluble. Això podria resumir-ho tot. Hi ha gent que se sent agredida, clar i ras, perquè València no és una versió mediterrània i fallera de Valladolid o Burgos. Que si poguera, desvalencianitzaria (encara més, fins arribar al moll de l’os) el País Valencià. Que empenten al conflicte. Que obliguen a respondre.
No em malinterpreteu: odie entrar en conflicte.
Soc una persona nascuda a Madrid d’orígens navarresos-valencians i manxecs, amb familiars a la Manxa, Comunitat de Madrid, Catalunya, França i Holanda. La meua llengua materna és el castellà i la faig servir sovint. Però en els comerços, taxis, establiments hostalers i organismes, oficials, empre la llengua del país. De vegades, amb resultats engrescadors pel que fa a la resposta. Unes altres vegades, no.
Els valencians i valencianes som el que som, una col·lectivitat dual, complexa. La història ens ha dut ací i amb això hem de bellugar sabent que no és senzill. Però tampoc no ens enganyem: ara per ara, les visions integradores, plurals i conciliadores cotitzen a la baixa en un Estat dominat pel furor simplificador, ja em sabreu perdonar l’eufemisme. Discursos, ara mateix, com flors boniques d’ametller que llueixen belles abans de caure i assecar-se mentre de fons ressonen tambors hostils de gent que es fa les preguntes equivocades.
I davant d’això, ningú no en pot tenir les respostes.
