Taponar la riera

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En aquestes comarques mediterrànies, del Rosselló fins al Baix Segura, coneixem prou bé les torrentades, les riuades, les llevantades i la gota freda. La desastrosa gran riuada de València del 1957, que va motivar el desviament del Túria cap als afores de la ciutat, o la riuada del Vallès de l’any 1962, quan la riera de Rubí i el riu Ripoll es van endur tot el que van trobar per davant, són dos exemples de la fúria que l’aigua pot arribar a tenir en aquests paisatges més aviat secs de la riba del Mare Nostrum. Encara no fa un mes que al País Valencià unes pluges torrencials van assotar el Comtat, la Vall d’Albaida i la Marina, obligant a tancar les escoles i tallant tota mena d’infraestructures, i de tant en tant els del Maresme es troben els cotxes surant al mar.

D’aquí que la saviesa popular ens obsequiï amb dites sobre la perillositat de les pluges, especialment en aquesta època de l’any, i de la imprevisibilitat dels cursos fluvials, que normalment flueixen mansos o, fins i tot, poden arribar a ser pedregars ben secs durant la major part de l’any: “el setembre s’enduu els ponts, o eixuga les fonts”, “el setembre bo és, si no plou en tot el mes” o “a la vora del riu no t’hi facis lo niu”, diuen alguns refranys. 

No ho dic només perquè som en el pas de l’estiu a la tardor, que és quan solen passar aquesta mena de maltempsades, sinó perquè en plena campanya electoral espanyola els diaris van plens de propostes per a obstruir rieres amb troncs, runa i brossa de tot tipus. Els actuals governants del PSOE han entrat directament en la competició d’ultramuntanisme en la que es trobava immersa la dreta de l’arc parlamentari. És una competició, tot sigui dit, en la que difícilment hi poden guanyar a llarg termini, però que a efectes immediats els pot ajudar a trobar nous companys de fatigues un cop descartada la possibilitat d’arribar a acords amb la resta de l’esquerra i de posar-se a enraonar amb l’independentisme

Pedro Sánchez ha parlat obertament de la possibilitat de l’aplicació de l’article 155 tot i la situació de provisionalitat del seu govern, argumentant sobre tecnicismes jurídics, que si el Senat i la diputació permanent i tomba que gira. Per si no n’hi havia prou, encara ha tractat una altra possibilitat, que és la famosa Llei de Seguretat Nacional, que dóna un poder discrecional i arbitrari al president del govern espanyol per decidir què és un afer de “seguretat nacional” i posa tots els cossos policials al seu servei. Es tracta d’afrontar la qüestió catalana com un problema, ja sigui jurídic o policial –o les dues coses-, i no pas com un fet polític susceptible de ser debatut i negociat.

Per eliminar qualsevol temptació d’emprendre políticament l’assumpte, acaba d’arribar la proposta estrella d’Albert Rivera, que cada cop sembla més clar que serà el soci prioritari dels socialistes. Rivera ha tret el veto a Sánchez, veient que les enquestes l’enfonsen en la misèria, i l’altre procura acostar-s’hi amb un discurs cada cop més dretà i uniformitzador. Entre les condicions que intentarà posar Ciutadans per investir el candidat  socialista, segons ells mateixos han dit, n’hi ha una que fa referència a la modificació de la llei electoral per eliminar del Congrés dels Diputats els partits que no obtinguin un 3% dels vots en el global de l’Estat. Això el que significa, a la pràctica, és la supressió de la representació política dels partits independentistes i de qualsevol formació que no sigui d’estricta obediència espanyola, encara que sigui un regionalisme de baixa intensitat i manso.     

Els uns i els altres estan obstinats a creure que es poden aturar les riuades amb la força bruta o amb argúcies i enginys. Prou que haurien de saber que l’aigua, un cop caiguda del cel, per un indret o altre haurà de baixar i que les lleres dels torrents, rius, rierols, rieres i recs és millor no taponar-les. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).