Occitània al cor i al cap

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La història de Catalunya és la d’un país no gaire gran, arraconat entre dues potències temibles, Castella i França. Per això gosa, des de l’Alta Edat Mitjana, mirar més enllà, cap a Itàlia. Però, sobretot, cap a les terres per damunt de Salses, veïnes, atractives, tan semblants a la nostra i que hem convingut a anomenar Occitània per resumir. Vam ser originàriament una mateixa cosa, un mateix país i una mateixa cultura, de Culant a Guardamar, de Baiona fins a Maó i fins a Entraigas de Ges, només cal veure que després de tantes deformacions històriques com encara avui s’assemblen l’occità i el català, com dues gotetes d’aigua. Han passat més de mil anys i encara tenim el mateix aire de família, més de mil anys que els nostres poetes medievals es van fer trobadors per després poder desfer-se’n com l’independent Ausiàs March. Més de mil anys que els nostres personatges principals van començar a anomenar-se Ramon —un nom occità per excel·lència— i a intensificar els vincles amb els seus familiars de la noblesa del sud de la Gàl·lia. De la mateixa manera que la Balansiya tot just conquerida pel rei En Jaume el 9 d’octubre de 1238 va ser pensada com una nova Barcelona amb el nom de València, Barxiluna va ser pensada com una nova Tolosa de Llenguadoc amb el nom de Barcelona, quan Guillem el Sant d’Aurenja va conquerir-la el 3 d’abril del 801. Diversos cops es va intentar bastir, debades, un sol Estat a banda i banda del Pirineu, un país gran i poderós que pogués sobreviure els temibles veïns. Catalunya, el País Valencià i les Illes procedeixen de la legitimitat de l’imperi de Carlemany, com explica el poema d’Ermold el Negre, “In honorem Hludowici”. En contrast amb Castella i Lleó, hereves de la legitimitat contrària, la dels reis gots de Toledo —o Tolédol, com l’anomena Ramon Muntaner—. D’aquesta controvèrsia de legitimitats sorgeix la tradicional controvèrsia entre les terres de llengua catalana i les de l’interior de la Península.

Ser de sang franca, carolíngia —“francs” anomena el Cantar de Mío Cid els catalans—, vol dir pertànyer al cor mateix d’Europa, a una de les seves primeres unitats polítiques. Però, tanmateix, Catalunya va fer-se deslligada d’Occitània, exceptuant el breu període de temps en què la Provença va pertànyer als comtes de Barcelona. Va créixer cap al sud i cap a l’est, primer amb l’impuls militar del Conqueridor. I després cap a la Mediterrània central, amb la construcció d’un imperi mercantil amb sicilians i napolitans, des de Pere el Gran a Ferran el Catòlic. Catalunya no va ser capaç de fer front a l’expansió de França sobre Occitània i fou obligada a renunciar als territoris enllà de Salses per no acabar devorada també pels cavallers de la flor de lis. Hi ha historiadors que justifiquen fins i tot la unió dinàstica de la monarquia catalana amb la castellana, la famosa unió dels Reis Catòlics, com l’única sortida política que va tenir el nostre país per resistir al terrible afany expansiu dels francesos, els més privilegiats i protegits pel Papat de Roma. Encabat hi va haver un petit miracle. Després de més de quatre-cents anys d’endormiscament, precisament quan França entra en una de les seves més severes crisis —davant de la irresistible màquina militar prussiana del II Reich i al dessagnament de la Gran Guerra— torna a sorgir la pregunta. I si la França que hem conegut acabés desmembrada? I si la Tercera República francesa fracassés al costat de l’Espanya devastada pel desastre de Cuba i pogués aparèixer una nova personalitat nacional basada en l’aliança entre catalans i occitans?

Del renaixement de la llengua d’oc promoguda per Frederic Mistral va prendre model la nostra Renaixença. Joaquim Rubió i Ors parlà, per primera vegada d’independència literària ja que no podia aconseguir-se la independència política. Van aparèixer tota mena d’idees, el catalanisme polític i l’estudi apassionat de la llengua i de la cultura catalana i occitana. I mentre n’hi havia que es dedicaven als discursos, als banquets i a llançar idees sorprenents, l’occità va anar morint-se i el català es va recuperar. La reforma de Loís Alibert no és la de Pompeu Fabra. Occitània no se’n va sortir políticament però va proveir Catalunya del més sòlid que li podia aportar, entrat ja el segle XX: més cultura i més enteniment. Una ensenyança que és un advertiment per al futur.     

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves