‘Ses Illes’ eren València, Alacant i Castelló

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El País Valencià i les anomenades illes Balears mai no han encaixat bé en el sistema autonòmic. Ni tan sols el nom oficial —allò més epidèrmic que defineix un territori— representa dos països dissortats sempre en encaix permanent en una realitat espanyola imposada, segons l’època, a colp de fusell o de llei amb segell de Madrid.

Quan hom parla de “Comunitat Valenciana”, un neologisme carrincló que el mateix Emilio Attard va titllar d’imbecil·litat, o es refereix a Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera com “ses Illes”, terme benintencionat però paternalista i totalment fora de lloc, l’única cosa que provoca és l’assentament del marc mental espanyol. També, és clar, quan es trosseja el territori amb esquerdes autonòmiques i provincials. Passa quan, per exemple, es parla de les províncies de València, Alacant i Castelló, tres realitats que no responen a cap herència històrica més enllà del tiralínies espanyol del segle XIX i que han desvertebrat més si era possible el País Valencià, aka Comunitat, aka Levante, aka Sureste, aka Tercera Región Militar, segons el sedàs espanyol del moment.

Trencar el marc mental espanyol o, més encara, madrilenyocèntric, hauria de ser un dels reptes dels partits que cerquen un nou model polític federal, confederal o independent d’Espanya. Per aquest motiu, les renúncies onomàstiques o de relacions entre els territoris que compartim llengua, cultura, història i interessos econòmics fan tant de mal i, en el fons, són molt més greus que una simple “qüestió de noms”, per dir-ho a la manera fusteriana. I encara més: són renúncies aparentment epidèrmiques que, gairebé sempre, n’amaguen de més profundes, greus i, a llarg termini, pernicioses.

El País Valencià i les Balears viuen avui dues realitats que palesen similituds nombroses. En ambdós governs autonòmics, les branques locals del PSOE governen amb la crossa de Podem i una formació política autòctona hereva del catalanisme amb tots els matisos i peròs que calguen: Compromís, en el cas valencià, i Més per Mallorca que, al seu torn, fa pinya amb partits com Més per Menorca o Ara Eivissa. Aquests governs de progrés viuen hores baixes pels desacords interns i, sobretot, per les tensions electorals que generen els comicis estatals successius i cada vegada més crispats. Amb aquest escenari, tant Compromís com Més per Mallorca, víctimes del vot dual i de les dificultats per entrar al Congrés espanyol, han trenat aliances per concórrer a les enèsimes eleccions estatals amb garanties d’augmentar la influència a Madrid.

I, fins ací, el paral·lelisme. Resulta curiós que, malgrat anys de relacions poc fluides, l’aposta mallorquina implique reforçar l’espai ecosobiranista amb una aliança amb Esquerra Republicana. No és la candidatura de país somiada per l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, però busca un espai polític fort sense assumir els marcs mentals i les pors d’altri. Que no és poc.

Al País Valencià, en canvi, Compromís, que ja va explorar la via de la coalició amb Podem i va patir l’arraconament de Pablo Iglesias, es llança ara a les mans de Más País —versió estatal improvisada de Más Madrid—, l’experiment d’Íñigo Errejón després de la implosió de la formació morada.

La jugada de Compromís, fredament, és bona des del punt de vista estratègic a curt termini. Errejón, sense més armes que el rebombori mediàtic, cedeix llista i programa als valencianistes que, a canvi, tenen l’aixopluc de l’altaveu errejonista. Ara bé, l’aliança amb Más País és l’espanyolització definitiva de Compromís —i, per extensió, del Bloc— en el sentit d’assumir els marcs mentals aliens: autonomisme sense complexos i fugida de tot allò que recorde Catalunya, fins i tot encara que implique córrer cap al Madrid de l’infrafinançament i el menyspreu permanent a la qüestió valenciana.

L’aliança de Més per Mallorca —a qui Mónica Oltra volia arrossegar cap a Más Madrid en un pacte clònic a l’Eix de la Prosperitat de Francisco Camps en versió progre— manté la formació sense dependre d’un partit espanyol i, a més, referma els llaços amb la resta dels Països Catalans. El pacte de Compromís, en canvi, converteix la coalició en un apèndix de la progressia espanyola. Dos models de política i de país ben diferents.

“Ses Illes”, al final, no eren Mallorca o Menorca, sinó València, Alacant i Castelló. Tres províncies d’una tal Comunitat Valenciana on fins i tot a Compromís l’incomoda el País Valencià i que, no cal dir-ho, s’aïllen de la resta de territoris amb què comparteixen els problemes econòmics, lingüístics, culturals i socials d’estar sota control de l’Estat espanyol.

Potser a Compromís li anirà bé electoralment a curt termini; a la llarga, però, com sempre, els valencians hi eixirem perdent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio