Ja tenen el terrorisme que necessitaven

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Teníem pensat parlar d’altres temes. De l’eterna campanya electoral en què fa temps que estem immersos i que sembla que al funàmbul Pedro Sánchez li prova d’allò més. A la tercera, pensa, te’n sortiràs i “no hay dos sin tres”, li deu xiuxiuejar el seu conseller àulic Iván Redondo, antany autor del “Limpiando Badalona” de Xavier García Albiol. Per acabar-ho d’adobar, Íñigo Errejón, el podemita mimat pel PSOE ha decidit presentar-se a les eleccions contra el seu antic amic i aliat Pablo Iglesias, amb una plataforma anomenada Més Madrid, a la qual ràpidament s’ha sumat Compromís. Com s’han de veure alguns, defensant el País Valencià en suma als qui volen, justament, més quilòmetre 0 i “rompeolas de todas las Españas”. També podríem haver parlat de la sortida del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos, avalada pel Tribunal Suprem, i que, essent una decisió de justícia i sentit comú, ha esdevingut la gran operació de campanya de Sánchez.

L’anomenada operació Judes —el nom ja seria per fer-ne un estudi teològic en profunditat—, però, ens ha fet canviar d’idea. Feia molt que ho sospitàvem, que ho vèiem a venir, però finalment l’Estat, a través dels seus braços armats de la Judicatura, la Fiscalia i la Guàrdia Civil, ha aconseguit vincular l’independentisme amb el terrorisme. Es tractava de poder aplicar la recepta basca sense l’existència d’una sanguinària organització terrorista com va ser ETA. Així, de bon matí, es produïen les detencions d’un grup de membres dels Comitès de Defensa de la República —si som sincers, darrerament més aviat somorts— acusats de posseir “precursors d’explosius” i que, una vegada a Madrid, serien acusats formalment de formar una organització amb estructura jerarquitzada que pretén instaurar la República Catalana per qualsevol via, inclosa la violenta.

Sigui com sigui, és evident que després de l’1 d’octubre de 2017 per a una part molt important dels catalans les Forces i els Cossos de Seguretat del Estat —tal com tant els agrada anomenar-se— no tenen cap mena de credibilitat. En la qüestió antiterrorista, són ja diversos els casos que grans i aparatoses operacions, amb la sobreexplotació mediàtica dels periodistes i mitjans afins, han quedat en res: presumptes islamistes del comando Dixan i del Raval, anarquistes del cas Pandora, etc. Alhora, les evidències que judicatura, fiscal i forces de seguretat s’han abrogat el títol de salvapàtries i que, tot sovint, actuen més enllà dels límits —i del que voldria l’Executiu— per defensar Espanya, han generat un caldo de cultiu perquè molts catalans els vegin molt més com una amenaça que com algú que, també, està al seu servei.

I és que hi ha un altre aspecte que no podem negligir: durant anys, la lluita contra ETA i la mateixa organització va ser el principal garant de la unitat d’Espanya, l’amalgama que va teixir un nou relat nacional per a l’espanyolisme. Tampoc no podem oblidar que, liquidada ETA, no es va portar a terme una reflexió sobre com havia estat aquesta lluita contra el terrorisme i quins costos havia tingut, sinó que la definició que la reforma del Codi Penal pactada per PP i PSOE l’any 2015 va ampliar el concepte es va ampliar extraordinàriament, no pensant en el terrorisme internacional d’inspiració islamista que va colpejar-nos dos anys després, sinó incidint perillosament en el dret de manifestació i la condemna del discrepant i oponent polític.

En aquest sentit, i si ho situem en un context mundial on la lluita contra el terrorisme ho ha justificat tot. Als Estats Units, a Turquia, a la Xina, a Rússia, i la mateixa Unió Europea. I quan diem tot ens referim a declaracions de guerra, segrestos i execucions il·legals i extrajudicials, persecució de mitjans de comunicació i periodistes, eliminació d’adversaris polítics i tota mena de formes de retorçar les lleis i dels principis democràtics, no ens ha d’estranyar que per combatre l’amenaça que suposa per a la sacrosanta unitat d’Espanya l’existència d’un independentisme que, malgrat tot —i en aquest tot hi cabrien totes les errades i mancances de què és capaç el molt desorientat moviment independentista— s’hagi utilitzat la carta del terrorisme.

No podem passar per alt que bona part de la societat espanyola —i de la catalana— ha crescut en els anys de plom del terrorisme etarra i ha fet seu el relat simplista i heroic del combat politicopolicial contra el terrorisme. Per tant, serà fàcil que, educats en aquest conte que ho justificava pràcticament tot —tancament de diaris, detencions preventives, prohibicions de partits...— perquè “s’estava defensant la democràcia i l’Estat de dret”, aquests sectors demanin mà dura contra l’independentisme. Un independentisme que pot veure impotent com s’agreuja l’escalada repressiva sense que pugui fer altra cosa que indignar-se. I que tota paraula que digui o tot allò que faci pugui ser utilitzat en contra seva.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.