De vegades cal recordar com la història de la cultura és la història de la construcció de la identitat personal, el camí incert que va de la personalitat col·lectiva al dibuix de l’individualisme. El brillant, lent i inexorable procés pel qual es deixata la tribu, després el clan i la família fins a establir la identitat d’un mateix en un mateix, és a dir, el complex ésser humà contemporani. L’èxit dels llibres d’història de cultura i de les mentalitats ve d’aquí. I d’aquí ve també l’interès renovat per la pintura del segle XV, on tants bons artistes catalans com Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Bernat Martorell, Jacomart o Lluís Borrassà van despuntar, entre la Itàlia del Renaixement i el Flandes flamíger. Girar ara els ulls cap a aquest tresor de bellesa equival a fixar-se en el (re)naixement del retrat, és a dir, en la representació plàstica de l’individu, d’éssers humans concrets i diferents, que són ells mateixos, fixar-se en el particular en contrast amb el mental i genèric, en el real enfrontat amb l’ideal. Quan el públic s’apropa a aquestes pintures a la National Gallery de Londres, al retrat d’una dona de Robert Campin o al sant Iu que està llegint de Rogier van der Weyden, identifica que és al davant d’una cosa del passat que forma part del seu món d’avui, tingui o no coneixements d’art. El públic descobreix que és davant d’una mena de mètode fotogràfic creat molt abans de la fotografia, davant d’un art representatiu i que no elucubra amb abstraccions o teories, davant d’un art que busca la representació de la subjectivitat en la intersubjectivitat amb l’espectador, en el rebuig implícit a la idea de concebre l’individu com un ésser solitari, aïllat i dolençós. Aquesta nova pintura de la identitat, la que porta fins i tot Jaume Huguet a autoretratar-se, és una autèntica revolució només comparable amb el terratrèmol de les avantguardes europees durant el segle XX, una manera de pintar nova que va suscitar una sorpresa tan permanent com determinant; res ja no fou igual després d’això. Entre els nostres avantpassats i nosaltres la barrera no està determinada per la polaroid sinó per aquests quadres, el naixement de la mirada a l’individu ve de la nostra Edat Mitjana.
Naturalment, no podem oblidar que el món antic va conèixer el retrat i en tenim bones mostres als tresors de Pompeia i en el testimoni de l’escultura, però també és ben cert que la seva influència ha estat marginal en el món contemporani. El retrat neix per a la nostra societat als segles XIV i XV —o potser un segle abans— a Itàlia però també i de manera destacada, molt més important, a Flandes, en aquest enclavament cultural enriquit pel comerç. Són, sobretot, tres grans pintors els pioners, Robert Campin i els seus dos alumnes, Jan van Eyck i Rogier van der Weyden. El Renaixement no només és un afer italià, dels toscans. Durant el segle XV va ser, abans que res, una aventura protagonitzada per aquests mestres flamencs que es van atrevir a donar tot el protagonisme de les seves taules a la cara d’un individu, a gosar representar la seva personalitat, el seu esperit. Als Països Catalans l’art dels nostres pintors no fou, com s’ha dit, l’art d’uns creadors endarrerits, de simples miops medievals que no coneixien la modernitat que venia d’Itàlia. Més important que qualsevol pintor italià és la figura de Van Eyck, el geni indiscutible del seu segle que tanta admiració va suscitar a casa nostra.
El segle XV, de resplendent protagonisme català, fou més complex i ric del que el toscanisme tradicional de la crítica pictòrica permetia preveure. Les regles del joc canvien en l’art. L’home del quadre està llegint un document, de fet podem capgirar la imatge amb l’ordinador i llegir-la nosaltres també. La dona de l’altra taula porta un tocat que podria cobrir el cap de qualsevol dona, la mirada, el nas, fan la sensació de ser autèntics i irrepetibles, personals, de pertànyer a algú concret, només a una persona en concret. És com diu el gran Panofsky, “el dret d’allò particular davant de les pretensions d’universalitat, el dret dels sentits —necessàriament limitats al particular enfront de les pretensions de l’intel·lecte—”. El lema de Van Eyck era “Als ich can”, “com puc”, una fórmula que indica alhora humilitat i orgull. Dos elements fonamentals de l’individu.
