Repetició electoral i menyspreu

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La repetició electoral del 10 de novembre ha estat el desenllaç previst i volgut en el guió escrit pels estrategs del PSOE, amb el molt anomenat Iván Redondo al capdavant, sembla que des de la mateixa nit electoral del passat 28 d’abril. Només per això ja es poden qualificar aquests nous comicis d’il·legítims, perquè no tenen cap més justificació que el del pur i simple interès de partit (i encara un interès hipotètic, perquè evidentment el resultat de les urnes està per veure i les males sorpreses són perfectament possibles). Però, a més d’això, crida l’atenció l’absoluta inoportunitat d’aquesta nova convocatòria per als governs autonòmics que havia format el PSOE mateix amb coalicions d’esquerres. Molt en particular, per als governs de les illes Balears i del País Valencià. Francina Armengol i Ximo Puig tenen motius per sentir-se menystinguts i, en certa manera, desautoritzats pel seu propi partit. 

La manera com la direcció estatal del PSOE va posar proa cap a la repetició d’eleccions, demolint al seu pas cada nova possibilitat d’una entesa amb Unides Podem, és feridora per a la presidenta balear i el president valencià, que han format govern precisament amb aquests socis i amb MÉS a les Balears i amb Compromís al País Valencià. Armengol, si més no, es va donar per al·ludida i ho va demostrar públicament, qualificant la repetició electoral com una “decepció”, i també “un fracàs de la política del qual tots tenen la seva part de responsabilitat”. És a dir, es va apartar de la línia oficial de Ferraz i no va carregar els neulers exclusivament damunt d’Unides Podem, sinó que denunciava implícitament que el PSOE també tenia la seva culpa en aquesta situació. No és estrany, perquè els arguments que van donar els dirigents socialistes madrilenys per esquivar qualsevol pacte amb la formació morada (i els van donar no una vegada, sinó moltes) eren demolidors. Acusaven la gent d’Unides Podem d’aficionats, de no tenir experiència de gestió ni de govern i de defensar idees contràries a la Constitució espanyola, entesa sempre com a llibre sagrat de l’espanyolitat més reaccionària, allò que el gran Sánchez Ferlosio anomenava “la españolez”. La rematada va arribar quan Pedro Sánchez, ja conegut i reconegut el fracàs de les negociacions, s’esplaiava a La Sexta afirmant que “no hauria pogut dormir” si hagués tingut ministres d’Unides Podem al seu Govern.

Vol dir això que els actuals governs de les illes Balears i de la Generalitat Valenciana estan formats, almenys en part, per insolvents que no estan capacitats per ocupar llocs de responsabilitat en el Govern? Això és el que es desprèn de la bel·ligerància que Carmen Calvo, Adriana Lastra, José Luis Ábalos o el mateix Sánchez han dispensat a Unides Podem. Tot i que també ho podem interpretar d’una altra manera, possiblement més certa però encara més galdosa: els dirigents del PSOE han actuat i han parlat així perquè, en realitat, els governs de les Balears i del País Valencià els importen un rave. Com els importen un rave les illes Balears i el País Valencià en general, excepte pels vots que en puguin treure (és ben plausible que molts d’ells, o tots, siguin incapaços de dir de memòria quants vots van tenir a les últimes eleccions d’aquestes dues terres abscòndites). 

Volem dir amb això que el madrilenyisme dels capitostos de la politiqueria espanyola s’ha accentuat i s’ha aprofundit, encara que pogués semblar impossible. La política espanyola és més que mai, per als seus líders principals, una cosa que passa a Madrid. La resta són, també més que mai, províncies, i les coses que hi passen són coses de províncies. A les províncies els correspon un tracte de menyspreu absolut, que es basa en un desconeixement de la seva realitat no menys absolut. Si, a més, es dona la circumstància que estan governades “pels seus”, amb més motiu els pertoca aguantar, engolir i callar davant del que convingui. I el dirigent “de províncies” que té la fortuna suprema d’accedir a les olímpiques esferes madrilenyes, com l’esmentat Ábalos, té a gala esborrar immediatament de la seva memòria els seus orígens vergonyants (de fet, Ábalos és un que, pel camí cap a Madrid, n’ha esborrat un munt, de coses de la seva memòria). No es tracta tan sols de centralisme, sinó d’una organització mental que neix de la ignorància, la pobresa d’esperit, la prepotència i l’absència d’escrúpols. De perfils de professionals de la política capaços de dir una cosa, i al cap d’una estona la contrària, amb la major naturalitat del món perquè així és com entenen la política. Com la batalla pel relat, que en diuen. I en aquest relat, ni les Balears ni el País Valencià no hi tenim cap paper, ni tan sols secundari.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).