Sóc el que llegeixo

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sóc el que llegeixo. Tinc la identitat als meus llibres, allà a les lleixes de casa, dins meu. M’he fet a mi mateix llegint, i el que he viscut ja havia estat dibuixat per escriptors familiars o per altres dels quals res no sabré mai. El que viuré a partir d’avui també està assenyalat a les pàgines d’un o de diversos llibres, que en el millor dels casos encara no estan escrits, com ens dona a entendre el conte La literatura de Quim Monzó: “Veu la seva vida, sencera, predita, llibre a llibre... els fets, les circumstàncies, les dones, els drames, les alegries”. Vostè, també, sens dubte. És igual si amb prou feines dedica temps a la lectura o si, fins i tot, desconeix l’alfabet. Fins i tot en aquest cas, vostè llegeix, no se n’escapa. Ningú no s’hauria enamorat si mai no li haguessin parlat de l’amor i, per això mateix, allò que pensem que és més íntim i personal, en realitat no és gens privat, ja estava escrit per algú en algun lloc, en alguna pàgina de la literatura de l’espècie humana i, de manera inopinada, és viu dins nostre. Qui mai no hagi llegit res, directament o indirectament —existeix algú així?— amb prou feines no és res. Llegir és interioritzar les ficcions que ens configuren com a persones. De fet, la majoria dels lectors d’Homer eren analfabets, no podien llegir-lo, no, però el portaven ben a dins gràcies a la recitació pública i a la memòria personal sense necessitat de saber de lletra. Hi ha molts llibres que els hem llegit potser sense haver-los llegit materialment mai, i sense sospitar-ho. Són amb nosaltres des de fa molt de temps. Amb tot això no vull dir que els llibres imitin la vida. En absolut. Els llibres, els bons llibres, són molt millors que la vida. Són més vida. Un suplement de vida. Són els clàssics, els d’avui i els d’ahir.

Hi ha personatges que saben més de nosaltres que nosaltres mateixos. El rei Lear, Hamlet, Plaerdemavida, David Copperfield, Elena de Campireali, Títir i Amory Blaine, per dir-ne alguns. Tenen la nostra set i la nostra fam, senten i somnien de manera ben humana. És inútil que ens hi comparem. Són herois de paper però en el territori del que és humà ens superen àmpliament. La seva imatge és més nítida i coherent. Tenen vides que desperten un poderós interès i, en contrast, les nostres gairebé no interessen ningú. De manera perenne. El corb d’Edgar A. Poe s’esgota sense remei grallant “mai més, mai més”, però els grans llibres persisteixen, sobretot avui. Encara que l’escola hagi relegat la literatura i fomentat l’atròfia de la memòria. Tot i els llibres escombraries, la televisió i l’ordinador. Només cal que recordem aquí l’experiència de Flaubert mentre agonitzava. L’escriptor es moria i s’adonava que aquella puta, Emma Bovary, la seva creació, el sobrevivia, esplèndida i jove per sempre.

Els bons llibres, els clàssics, mai han perdut el favor del públic, de vegades a través del cinema, del teatre, de les cançons pop, de les diverses formes de la creativitat popular. Deia Wordsworth que “l’impuls d’un bosc jove” val més que la suma de totes les biblioteques polsoses, però és que al Macbeth és tot el bosc de Birnam qui es mou i avança com en un malson contra l’usurpador, contra l’encarnació del mal, banal i cec. Aquesta història ens aboca a l’abisme de l’horror, quan ha naufragat la moral. I quan ha naufragat el seny ens podem acostar al rei boig, a Lear. Desesperats de comprovar la naturalesa destructiva de l’amor més autèntic, del més alt, el que es professen pares i fills, per sempre, a través fins i tot de l’odi. La lluita generacional, la cara monstruosa que poden amagar els sentiments més purs, és en aquesta història. I en la d’un altre boig insigne, atrapat en els laberints familiars, Hamlet. Té un nihilisme que supera el postmodern més conspicu. Cap personatge esdevé més escèptic, dubitatiu, no existeix un emblema més ajustat de la identitat moderna que els seus soliloquis d’home radical. Les seves paraules no són prou per parlar de la veritat de l’home i només s’atreveixen a abordar il·lusions mortes, el turment íntim, del desassossec intel·lectual. Hamlet encarna el valor de l’autoconsciència ferida, de la destructora malenconia que produeix la reflexió estètica sobre l’existència. És un home brutal, aquest fals boig de la família. “És una calamitat d’aquest temps que els bojos guiïn els cecs” es diu al Macbeth, com per casualitat, com si la gran literatura no s’atrevís a dir-nos que la vida no mereix ser presa gaire seriosament, si és que no volem que ens faci perdre el cap.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves