Soraya, la Castellana

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimarts de matí, durant un esmorzar informatiu organitzat pel Fórum Nueva Economía, Vicent Soler, el conseller socialista d'Hisenda, alertava dels efectes perversos de l'infrafinançament sobre la vida dels valencians. Envoltat d'empresaris indígenes, va criticar la reforma duta a terme per José Luis Rodríguez Zapatero l'any 2009 i va advertir que havia arribat l'hora de “superar l'statu quo”. Un discurs que va entusiasmar els representants de Compromís presents a la sala. “Aquest podria ser dels nostres”, va confessar-ne un, en petit comitè.

I és que Soler va dir coses com que “el FLA és l'erosionador més gran de l'autonomia financera” i que cal acabar amb el “tabú” que signifiquen els recursos de l'administració de l'Estat. A més, va atacar sense embuts la fiscalitat madrilenya, que “trenca la unitat de mercat” i es veu afavorida per la posició de preeminència que ostenten l'aeroport de Barajas o Ifema, que a poc a poc fagocita les fires de provincias. Soler va recordar que la majoria de grans empreses tributen a Madrid, incloent-hi Ford España, que té la factoria a Almussafes. Amb uns beneficis tan i tan elevats, s'entén que l'impost de successions o el de patrimoni siguen més aviat simbòlics. En definitiva, Soler va atacar el “dúmping fiscal” que Ximo Puig i Susana Díaz li van retreure a Cristina Cifuentes en el marc de la darrera Conferència de Presidents.

Fart d'aquesta posició subsidiària, “que fa 200 anys que dura”, el conseller d'Hisenda va dir que calia “espavilar”. Va retreure als governs socialistes de l'Estat que menystingueren la indústia valenciana –“per això vam crear l'Impiva”– i va assenyalar que “el nostre deute, superior als 40.000 milions, és impagable”. Com a colofó, va efectuar una crida desesperada al Govern d'Espanya: “Ja n'hi ha prou de veure el món des de la Castellana!”.

Dimarts de vesprada, de visita al Palau de la Generalitat, Soraya Sáenz de Santamaría –la vice-presidenta del govern que Soler anhela que deixe de veure el món des de la Castellana– va exhibir aquell mig somriure seu tan característic quan un periodista va preguntar-li si havia pres consciència, per fi, de la desinversió que pateix el País Valencià. No es tracta només de l'infrafinançament i del deute històric que ha generat, sinó que, de fa anys, la inversió anual territorialitzada també se situa clarament per sota de la mitjana estatal. No obstant això, i després de conversar dues hores amb Puig, la dona a qui Mariano Rajoy ha delegat la relació amb les autonomies no va fer cap concessió ni una: “Allà on vaig, tothom demana més inversions”, va emfatitzar. O no havia entès res o ho dissimulava molt bé, perquè la discriminació que arrossega el País Valencià no és homologable a la de qualsevol altre territori, i encara menys amb alguns que aquests dies ofereixen als seus conciutadans una operación renove per als mobles de la llar. Situar al mateix nivell les demandes valencianes que les de les autonomies privilegiades pel model actual només pot considerar-se un despropòsit.

Amb la seua resposta, Sáenz de Santamaría, val·lisoletana de pro, va evidenciar ser una castellana de mirada curta. Ni tan sols mesetària. Per a ella, hi ha poca vida més enllà del passeig de la Castellana i l'M30. Si de cas, uns presidents pidolaires que reclamen més i més diners a l'Estat, com si fóra un vici. Allà on Soler planteja de trencar l'statu quo, ella insinua que els recursos de l'Estat no poden minvar gens ni mica, ja que, tal com diu, s'han de garantir les pensions i la viabilitat de la Seguretat Social. La sanitat, l'educació i bona part dels serveis de dependència, tres lloses que els governs autonòmics carreguen a l'esquena, no deuen ser tan primordials.

Caldrà veure fins on està disposada a arribar la Generalitat Valenciana en cas que les seues peticions no siguen ateses. Després de la cimera amb la vice-presidenta espanyola, Puig va mostrar una cara amable i va parlar de diàleg fraternal. Res de nou. Però les paraules agradoses i els gestos benintencionats tenen un límit: el de la paciència. I al conseller Soler, per exemple, sembla que ja se li ha esgotada.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).