Tenir o no tenir moviment

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les eleccions espanyoles es tornaran a repetir perquè els càlculs electorals del PSOE els donen prou confiança per augmentar vots en detriment d’Unides Podem. Sembla que això ha estat el motiu principal.

Les negociacions dels darrers mesos han estat un espectacle lamentable. Alguns hi veuen un trepidant joc d’escacs entre Pablo Iglesias i qui diuen que porta les regnes de l’estratègia del PSOE, una mena de mercenari anomenat Iván Redondo, que abans havia treballat per al PP, tant per al president extremeny Monago com per al racista Xavier Garcia Albiol. A mi, per contra, em sembla una frivolitat absoluta que el partidisme hagi estat la força predominant, després d’una campanya en la qual l’espantall de Vox va situar aquella convocatòria com a excepcional i va motivar una participació tan alta, que en eleccions espanyoles no es registrava des que el 2004 un altre esdeveniment (les mentides del PP sobre els atemptats de Madrid... pásalo) va mobilitzar a les urnes.

La nit electoral els simpatitzants del PSOE li cridaven a Sánchez que no pactés amb Rivera i aparentment durant les negociacions es va buscar un acord, diguem-ne, d’esquerres. Però per molt que Unides Podem rebaixés el llistó, com va anar fent al llarg de les converses, des de l’altra banda se’ls anaven rebutjant tots els plantejaments i anaven traient noves excuses per evitar l’acord. És probable que tota la rebaixa d’objectius no hagi estat suficient per superar l’aversió d’un partit d’ordre com el PSOE, ben connectat amb l’oligarquia, a pactar amb un soci que podria ser inestable als seus ulls. Juntament amb el càlcul electoralista aquesta haurà estat l’altra raó de pes. Però si els votants i simpatitzants socialistes prefereixen un Govern amb Unides Podem, com ho expressaven els crits a Ferraz però també les diferents enquestes que han aparegut en aquests mesos, per què ha fracassat aquest acord, diguem-ne, d’esquerres?

Perquè aquesta opinió és l’expressió d’un electorat però no d’un moviment. Un estat d’opinió més volàtil perquè no està organitzat, no té uns portaveus, no té uns objectius socialitzats. Vet aquí la feblesa d’Unides Podem: proposar un Govern de canvi sense que hi hagi un moviment que sostingui aquesta reivindicació ho fa molt més difícil. I encara, si s’arribés a conformar aquest Govern però sense un moviment que mobilitzés i pressionés pels compromisos programàtics (posem per cas, en matèria d’habitatge, fiscalitat, treball o ecologia) seria molt fàcil que es desviés d’aquest horitzó del canvi. No fa ni tres anys que Íñigo Errejón, abans de començar la cursa per participar de les institucions a tota costa, ho expressava així: a Podemos li calia “un moviment que guanyi abans de guanyar, que guanyi en l’espai social, institucional i cultural abans de guanyar a les urnes. Ser força dirigent abans que força governant”.

Aquesta és la diferència amb el procés independentista català. Nosaltres també vam viure unes negociacions d’investidura molt complicades, a finals del 2015, entre la CUP i JxS. I si finalment hi va prevaldre l’acord va ser perquè hi havia un moviment real darrere. Dins de JxS els partits  funcionaven com funcionen els partits, amb les seves enquestes i els seus acords en el repartiment de poder. Però van ser els independents, precisament aquelles persones que procedien i se sentien més lligades al moviment, les que van ajudar a desencallar el ja famós “pas al costat” d’Artur Mas.

Totes les anàlisis que han prescindit d’aquest element popular en el procés independentista català han errat. Els que ho han volgut explicar com una radicalització tàctica del món convergent, els del soufflé, s’han anat emportant una sorpresa rere una altra. A les portes de l’1-O encara hi havia qui afirmava que aquell dia no passaria res perquè un govern com el de JxS no gosaria arribar fins al final. Però no tenien en compte el factor moviment, que obliga els partits als seus compromisos, que desborda les consignes quan aquestes no es corresponen amb els objectius com va ser el cas, per exemple, de l’ocupació de les escoles i la resistència no-violenta.

Això no és per caure en el cofoisme. El moviment independentista català ha tingut moltes mancances. Precisament després de l’1-O, ens ho recordava fa uns dies Julià de Jòdar, quan els representants polítics governamentals no van saber cap on tirar (espantats per la reacció de l’Estat però també, qui sap, per aquella força popular desencadenada), el moviment tampoc va tenir prou independència i iniciativa per sortir al pas amb un programa i uns lideratges propis i superar aquella paràlisi.

Però almenys hi ha moviment i mantenir-lo dinàmic és l’única garantia de poder canviar la realitat. Tenir o no tenir moviment, aquesta és la qüestió.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).