Dimecres,18 de setembre, com ja va passar fa un any, les ciutats de Barcelona, Palma, València i Brussel·les van recordar la figura de Vicent Andrés Estellés gràcies a la celebració d’actes simultanis de reconeixement a una de les veus poètiques més rellevants del segle XX i un dels autors més (ben) musicats per artistes de perfil molt divers. Aquestes trobades en format sopar serveixen per connectar-nos en directe i llegir poemes de manera grupal en una vetllada que va resultar, per a molts, un autèntic parèntesi nutritiu davant una setmana que des del punt de vista informatiu no per previsible s’està fent més suportable.
El Sopar Estellés —o Festa Estellés— s’inspira en els Burns supper (festa on els escocesos recorden el poeta Robert Burns), i combina poesia i gastronomia en un ambient festiu i popular. Estic segur que el poeta de Burjassot s’hi haurà trobat d’allò més bé. De fet, des de l’any 2010, diverses poblacions tant al País Valencià com al Principat celebren al llarg del mes de setembre les seves particulars festes Estellés. M’agradaria destacar, en relació amb la trobada d’enguany, que ha estat el Casal Català de Brussel·les qui ha agafat el relleu en l’organització d’aquesta trobada, fins ara articulada a través de la delegació del Govern de la Generalitat a la capital belga. Us en parlaré un dia més a bastament però la feina que fan els casals catalans a favor de preservar i divulgar la cultura i tradicions catalanes resulta més necessària que mai i, en aquest sentit, vull reconèixer el lideratge de l’actual presidenta, una (molt) jove Roser Maresma a qui no falta ni iniciativa ni capacitat de treball.
A Brussel·les, el nostre sopar es va tenyir d’exili i de remembrança i van sonar-hi la veu i els acords dibuixats per l’excel·lent Pau Alabajos, que precisament va actuar l’any passat a l’acte celebrat a Barcelona. Escrivia Estellés en el seu Llibre d’exilis de 1971:
No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
Així comença el poema que vaig compartir en veu alta; vaig recordar la metàfora de la mata de jonc, a la qual ja he fet al·lusió en aquestes mateixes pàgines, precisament per posar en valor allò que fem col·lectivament. I és en aquest sentit que vull recordar la importància d’entitats com la Federació Llull, la suma d’Òmnium Cultural, l’Obra Cultural Balear i d’Acció Cultural del País Valencià, coordinades per treballar i multiplicar la seva ja molt notable capacitat d’incidència a favor de la llengua i la cultura catalanes. Llengua, cultura, país. Un tríada imparable.
Amb tot, la Federació Llull són també centenars de socis, i encara molts milers més de simpatitzants i col·laboradors que treballen incansablement i fan possibles trobades com aquesta. Us esperono a conèixer-ne la tasca i a sumar-vos-hi fins allà on pugueu i vulgueu atès que estem constatant, dia rere dia, que la nostra és una lluita que persistirà en el temps i que demanarà, més tard o més d’hora, el nostre compromís individual. Una lluita pels drets fonamentals com són els de manifestació i expressió (un nou pas endavant, el que donava aquesta setmana l’amic Valtònyc en conèixer la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea qüestionant l’ordre d’extradició demandada per Espanya).
Vull acabar sumant-me al reconeixement institucional que el Govern de Catalunya va fer aquesta setmana a un dels màxims exponents del lutierisme a nivell internacional: el constructor d’instruments David Bagué que, des del seu taller de Gràcia, proveeix alguns dels artistes més importants del món però també talent català, jove i internacional, com el dels Cosmos Quartet que van tocar en directe en el seu acte d’homenatge.
