Fins a la meva generació —servidor vaig néixer el 45 del segle passat—, el pares acabaven de fer-se —“triomfaven”— a través dels fills. Als pares els podia haver anat d’allò més bé, però era la fortuna i el prestigi dels fills el que arrodonia la seva vida. Tots hem sentit pares —i mares— bravejant amb més o menys fonament de la seva descendència. I haureu presenciat la lluita per obtenir el torn de paraula i la defensa d’aquest torn per posar en valor les excel·lències dels fills, de vegades en agra competició amb les dels altres. Una tia meva, al cel sia, s’apropiava el temps de tothom per imposar la superioritat dels seus. I quan una tímida cosina seva s’atreví a alabar la bona disposició del seu fill menut (quatre anys) per al piano, la mala pècora no la va deixar fruir del moment: “Hi heu d’anar molt alerta, perquè aquesta afició li pot deformar les mans, se n’han donat molts de casos”. La reducció de l’orgull matern a “afició” ja era un afront. Josep Pla diu que els presumits són feliços —i qui li menaria la contrària?—, però de vegades la presumpció (o presumiguera, que en diem, tranquil·lament i contra tota norma, a la meva illa) assoleix altures paranoides, que converteixen aquella felicitat en un patir sense solució de continuïtat: tal era el cas de la meva tia al cel sia, que tothora cercava neguitosament auditori per a les seves jactàncies. La gent en fugia com de la pesta.
En algunes ocasions les lloes paternes —si són fetes sense intenció de rebaixar mèrits aliens— us inspiren un alè de tendresa, perquè no tots els pares disposen sempre de la terminologia adequada per aspergir el seu més o menys legítim orgull. Per exemple, a un poble de Mallorca, Sant Joan, un home volia explicar a un company que el seu fill major ara podria ensenyar perquè s’havia llicenciat en Filosofia i Lletres. L’altre: I això, què és? Dubtes, incomoditat per part del pare feliç. L’altre: Vols dir que ha estudiat per mestre? No, que li diu el pare, ha estudiat per mestre de mestres! Un home mallorquí que havia arribat, mitjançant guerra civil i altres sotracs, a sergent de la Guàrdia Civil, es mirava el seu fill de dotze anys, li allisava la cabellera mentre murmurava: Tu seràs general, m’hi jug es collons. I no es va equivocar. Un conegut meu, en circumstàncies idèntiques, profetitzava: aquest menut, aquí on el veis, el faré enginyer. I és enginyer.
El progrés general de la descendència enrobustia els vincles paternofilials. Havies de ser molt bord per no agrair als teus pares la feina feta per donar-te una vida millor, sovint a costa d’uns esforços inconcebibles des d’un passar amb una mica de confort. Ara mateix penso en un gran conegut meu, un dels meus herois en un petit món en què l’heroïcitat no és tal si no acaba amb un iot i un xalet a primera línia de mar —substituïble per una gran possessió dotada de plantacions tractades amb manicura. Aquest amic, eixit dels estrats socials sense béns arrels ni de caixa, xofer l’estiu i podador l’hivern, té dues filles, una en les darreres passes dels millors conservatoris a l’abast, i l’altra enginyera química. Les hores que el treball ha xuclat a la seva vida i a la de la seva dona no es poden comptar. Però ells dos, que haurien hagut de prioritzar el Tesla i el xalet al costat de la mar —i no obstant amb piscina—, s’han estimat més obrir futur a les filles. Aquest estiu vaig assistir a un concert del quintet de vent del qual fa part la filla música, a Binissalem, i l’orgull humil —no és paradoxa— dels pares em va fer percebre una dimensió insospitada del programa. Ara ja no sona estrany ni conformista que les dues dones mostrin gratitud als pares sense haver d’infringir cap norma dictada pels influents de qualsevol pelatge.
Però no sempre ha estat així: els seixanta i els setanta hi hagué temporades en què s’estilava el rebuig de qualsevol cosa vinculada amb el passat i/o amb els pilars de la vida comunal. No resultava fàcil mostrar gratitud als pares, era preceptiva la rebel·lia per lluir d’engagé, l’aire del temps obligava a apostatar d’una moral que arrelava sobretot en la família com a element propulsor de continuïtat històrica. Es donaven casos dramàtics de deserció familiar, cert, però la majoria de desertors, empesos pels sentiments o per la necessitat, de vegades per ambdues coses alhora, tornaven com a fills pròdigs a la casa del pare. Sopar cada dia i dormir sota el sòtil familiar duen conhort als cossos i pau a les ànimes, que ho expliqui qualsevol que se n’hagi vist privat.
Com tantes altres coses, les vides de pares i fills enteses com un present indivisible per poder albirar un futur millor, tenen un futur impredictible, tant que potser ni sigui futur.
