A l’Argentina les manifestacions de l’1 de maig es fan el dia abans justament perquè l’1 de maig és festa. És d’una lògica meridiana. Però aquest 30 d’abril, acabada d’aterrar, amb el cap encara xarbotat pel canvi d’hemisferi, l’estampa de Buenos Aires col·lapsat per la protesta encara em feia dubtar si ben bé érem a l’últim dia de mes o al primer de l’altre. De la manifestació que vaig veure me’n van cridar l’atenció tres coses: els cartells enganxats pertot que denunciaven la pujada criminal de preus dels béns més bàsics per poder viure (gas, llum, aigua, farina, oli, asado i llet); el color fosc de la pell de la majoria de manifestants —oh, descoberta, no tots els argentins tenen la pell del blanc nuclear de Messi— i el soroll i la festa lligades a la protesta —amb asados al carrer i bombos i trompetes inclosos— que li donaven un aire entre la desfilada lúdica rutinària i l’aplec d’aficions al futbol. Trombes de manifestants confluïen a la Plaza de Mayo, on els familiars dels desapareguts penjaven amb la tenacitat de qui no es doblega —potser perquè sap que l’últim que pot fer és doblegar-se— les pancartes clamant justícia i memòria i els simbòlics mocadors blancs al voltant de l’obelisc-piràmide. Una de les pancartes deia: “la falta de Trabajo es un crimen que alguien debe pagar”. Altra vegada, la idea del crim. I no és exagerada, sentint el que explica una amiga que fa vora quinze anys que viu a Buenos Aires: ara és corrent —diu— veure famílies senceres dormint al carrer; no una persona o dues —com podia passar abans— sinó famílies senceres.
Ja al mes de maig, la foto a Buenos Aires era terriblement nítida. Les televisions connectaven en directe davant de sucursals bancàries per informar de les variacions diabòliques del preu del peso. Fins i tot per als europeus del sud prendre el taxi era com agafar el metro, perquè la devaluació de la moneda el convertia en un viatge assumible amb xavalla. Eren corrents les imatges d’esclavatge: gent treballant de guardalloc d’aparcament, d’altres deixant-se els genolls en un servei de missatgeria en bicicleta; fa esfereir veure’ls pedalar en una megalòpoli infinita com Buenos Aires. Serfs de condicions medievals en ple segle XXI. També vaig enganxar els cinquanta anys d’Evita Perón, celebrats amb pompa i fervor i més manifestacions festives —i més gent de color i asados al carrer— i de rerefons, una polarització que ve de lluny, que és més viva que mai, entre peronistes i macristes. Però el tema no acaba de ser aquest (i em veig incapaç de desenvolupar-ne una tesi). El tema és què veies al carrer i què t’explicaven. Els taxistes, allà, són dipositaris d’una frondosa tradició de literatura oral, arbres genealògics i sopars de duro. L’homilia d’un taxista ho resumia així: al país tots són corruptes però, almenys, amb els corruptes “de la Cristina” podien viure. Ara no (es referia a Cristina Fernández de Kirchner, sepultada per l’allau de causes judicials).
I més coses vistes: la presentació del llibre “de la Cristina”, seguit amb una devoció inusitada, que no sabem ben bé com llegir. Però la impressió que les ulleres d’europeu —els prejudicis, els alliçonaments, les dades cuinades de l’FMI i tota mena d’impressions macroeconòmiques...— potser les hauríem de deixar de banda. I emprovar-nos-en unes altres. Per això sobta, d’aquells dies, escoltar Pilar Rahola en alguna tertúlia de la televisió argentina —n’és una habitual, al marge de ser convidada a la Fira del Llibre— defensant el govern de Macri i generant la constitucional polèmica interna amb la crítica a Cristina. Macri, l’aliat de Trump, el privatitzador a tot drap, aquell que, en paraules d’uns amics, s’ha venut mig país.
Una cosa és que l’alternativa de govern sigui poc clara o l’excés de polarització ho enfangui tot (allà, aquí, arreu). Ara que ha petat tot —i que encara pot petar més, ens expliquen que el país viu un impasse de calma tensa—, finalment destacats diaris peninsulars no dubten a assenyalar les animalades —també— de la gestió de Macri. Però durant un temps el discurs públic d’una part de mitjans i llocs de poder europeus era tapar les vergonyes de Macri sota el pretext que l’anterior presidenta havia estat un desastre (i que era populista, quan Macri devia ser una mena de teòric de l’escola de Frankfurt, després de tretze anys al capdavant del Boca Juniors). Quan la runa ja és una evidència, sembla que es pugui parlar clar del que a Buenos Aires al maig ja s’ensumava, sembla que calgui engegar els escarafalls exagerats com un cor de ploramiques sobtats. Pot ser que llegim els senyals abans del crim que s’anuncia. El periodisme d’avui passa mitja vida intentant preveure el que passarà i oblidant-se de llegir bé el present. Un present que cada cop és més fugisser, més embat de marejada. Qui diu la crisi de l’Argentina diu... Fugides endavant, negacions de la realitat fins que aquí també peti tot. I aleshores vingui el cor d’escarafalls.
