Xècspir urgent

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Més interessat per l’èxit que pel talent, —sí, no feu aquesta cara de sorpresa que tots ens fixem més en el que brilla que en el que val—, el nostre món d’avui continua contemplant la figura de William Shakespeare amb permanent i creixent sorpresa. Ens deixa bocabadats una vegada i una altra. Ens desconcerta d’haver identificat un home tan potent com ell, un fenomen de la naturalesa. També un heroi com el va qualificar Thomas Carlyle, un empresari que sabia trobar el benefici de la feina, un escriptor capaç de crear tantes obres mestres i d’escriure-les en tan poc temps, fins i tot, de perdre’n d’altres que mai no recuperarem. Ha pogut seduir la humanitat sencera més que cap altre exemplar de la cultura anglosaxona que ens acompanya arreu. Efectivament, el més  extraordinari de tot és que Shakespeare ens ha convençut a la majoria que potser existeix una cosa tan bona com Shakespeare però que mai en trobarem una altra de millor. Harold Bloom, en els seus imponents estudis, l’identifica com un individu gairebé diví, com l’encarnació mateixa de la naturalesa de Déu, l’assenyala com un àngel, mentre que d’altres crítics, descreguts, discordants, afirmen que no pot ser, que tant de talent junt no és possible, de manera que van i despullen el sant per vestir altres autors, argüint que moltes de les obres atribuïdes al bard, en realitat, van ser escrites per d’altres. Shakespeare és un nom que espanta i per això se’l desmitifica amb tant d’èmfasi com se’l venera, també amb imprudència i amb rotunditat, amb tant de partidisme vibrant a una i altra banda. Quan algú diu que fou un geni, de fet, no diu gaire cosa, perquè aquesta paraula ha esdevingut una manera buida d’anomenar el que no acabem de saber explicar. Una manera d’afegir misteri al misteri, de no voler mirar-lo mirar a la cara. 

Anem més enllà del tabú romàntic del geni i reconeguem el caràcter ordinari dels homes i de les dones només extraordinaris en algunes coses. Shakespeare ens fascina també perquè la seva vida fou, en termes generals, la d’un home com qualsevol altre, nascut a pagès i fascinat pel poder interior de les paraules, en una família secretament catòlica i que va aprendre a lluitar i sobreviure en aquell Londres d’Elisabet Tudor, ja aleshores competitiu i inhòspit. Fill de la cultura oral i de les restes de l’Edat Mitjana, amb una psicologia plàstica i excel·lent memòria per enraonar, valent, pràctic i pragmàtic, murri i despert, enjogassat, atent a la força de les grans torrentades del poder i de la moda, Shakespeare va arribar a la conclusió que els textos per al teatre podien molt ben ser una manera raonable per guanyar-se la vida i, alhora, també, per viure intensament l’època que li havia tocat de viure. Amb la gent del teatre, amb qui es va fer amic, va aprendre a cantar i a ballar, a tocar instruments i a fer tombarelles com qualsevol altre còmic del seu temps. És divertit d’imaginar-lo suspès en l’aire, esvelt i distingit com era, fi i encisador com era, divertit, dolç, afable, generós i també enormement pudorós. Sempre amagat darrere de les màscares, sempre gelós de la seva vida privada, feia personatges i acrobàcies perquè el teatre li permetia ser una altra persona, unes altres persones. Fins i tot un simple cos, anònim, com un altre, suspès en el buit, uns segons.    

El gran escriptor no va ser gairebé res, com ho són els humans serens que no esperen gaire de l’enganyosa vida, perquè va saber ser-ho tot dalt de l’escenari, a través dels seus personatges tan ben dibuixats, tan creïbles. Fou un home sense gaire conviccions ni opinions pròpies, sempre canviant, disposat a escoltar i a encarnar paraules, atent a diferents perspectives, però sense cinisme ni somiqueig, sentint-se així viu, això sí, viu com ningú, quan experimentava la permanent tensió entre els uns i els altres, entre homes i dones, entre senyors i criats, entre vells i joves. Sap que la consciència és inestable i que l’ambigüitat pot ser un camí de prudència, d’especulació, de comprensió, de desconfiança davant de les coses que brillen i prou. La veritat és ben esquiva però, en canvi, la vida sempre és insistent, contradictòria, la vida és urgent. Va tenir un immens amor per la naturalesa humana, una enorme pietat pel món, i es va confessar sempre atònit davant de la incapacitat de saber. Ah!, si Romeu hagués sabut que Julieta només dormia, pobre, si ho hagués sabut, quina mena d’home hauria sigut? Ser o no ser, continua essent la pregunta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves