En el marc quotidià de la guerra de relats polítics en què vivim, aquest estiu li ha tocat el torn al terme confrontació. Amb una notable innocència —en alguns casos, n’estic segur, mala fe— hom ens ha volgut fer empassar que el debat sobre l’estratègia política de l’independentisme era sobre si calia anar a la confrontació o al diàleg. Una vegada més, es tractava d’un dilema que dividia la parròquia de manera absurda. Una altra pell de plàtan per patinar i caure de cul a terra per a riota de l‘adversari.
Afortunadament, no tothom es deixa ensarronar. L’MHP Quim Torra recordava en la seva contundent conferència a Madrid del 5 de setembre que és l’Estat qui ha triat la confrontació. I aquesta és la primera constatació. Què vol dir que l’independentisme “aposta” o no per la confrontació, quan està contínuament rebent garrotades de tots els aparells de l’Estat? És que pot quedar fora de la confrontació voluntàriament? El debat, doncs, només pot ser si hom s’hi ajup o si mira de defensar-se’n. Rellegiu atentament l’Indesinenter de Salvador Espriu. Recordeu allò de “Envilit pel ventre, / per l’afalac al ventre, / per la por, / s’ajup sota el fuet / amb foll oblit / de la raó / que té”? O allò de “sense parar llepava / l’aspra mà / que l’ha fermat / des de tant temps / al fang”? Vet aquí de quina confrontació parlem!
Discutir si hi ha alternativa a la confrontació quan tens el govern a la presó o l’exili; quan tens una presidenta del Parlament durament escarmentada per haver-hi deixat debatre lliurament; quan han multat i inhabilitat polítics per permetre una consulta popular; quan tens centenars de persones pendents de processos penals; quan volen inhabilitar el president de la Generalitat per penjar una pancarta demanant la llibertat dels presos i exiliats, només assenyala l’enorme feblesa a què ens condueix la banalització de la repressió i els efectes de tots aquells que, amb consciència o sense, es dediquen a blanquejar l’acció del repressor.
En segon lloc, contraposar diàleg a confrontació significa no haver entès què és això del diàleg. A no ser que es confongui amb fer conversa intranscendent, el diàleg també és confrontació. Confrontació d’arguments, però també de forces. Seria un veritable diàleg una diguem-ne negociació entre un carceller i un presoner? I entre un botxí i un condemnat a mort? Ho és entre un amo i un esclau? Sense un equilibri de forces, no hi ha diàleg. I per equilibrar les forces, quan són desiguals, la part feble s’ha de fer forta. Per això el diàleg per fer la pau sol exigir, prèviament, l’alliberament dels presos. Sense anar més lluny, a Irlanda del Nord.
Tenia un bon amic que solia dir que, si quan parles ningú no s’enfada, és que no has dit res. I quina mena de diàleg seria si no naixia de la confrontació i no en provocava? Parlo de “confrontació democràtica”, com la qualificava també el president Quim Torra, perquè aquest hauria de ser precisament l’espai propi de la democràcia. L’espai des d’on la violència bruta és converteix en terreny de dissens i acord pactats entre diversos en una societat democràtica (Monique Chemellier-Gendrau, Régression de la démocratie et déchainement de la violence, Textuel, 2019).
Finalment, el que és cert és que defensar una confrontació merament defensiva, de resposta a la confrontació antidemocràtica, seria donar-hi una resposta insuficient. Hi ha la confrontació democràtica on es ventilen les divergències i es pacten els acords, i hi ha la confrontació antidemocràtica on una de les parts, la forta, en el nostre cas l’Estat espanyol, es proposa l’homogeneïtzació de l’espai polític de manera forçada, i per això genera violència. Per això que a la confrontació atiada per l’Estat “per crear trinxeres interiors” —com escriu l’MHP Carles Puigdemont, a Re-unim-nos—, cal contraposar-hi una confrontació democràtica de la qual en resultin les condicions d’equilibri necessàries per arribar a un diàleg fecund.
Dit encara d’una altra manera: no és possible confrontar i dialogar alhora, simultàniament, si s’entenen com a dues estratègies distintes i combinades, com una lògica del bastó i la pastanaga, o del poli bo i el poli dolent. No: es tracta de confrontar per fer possible el diàleg i així arribar a l’acord. I per fer-lo complir, és clar. Per això, la confrontació democràtica, alhora que obliga al reconeixement de la legitimitat de l’adversari —cosa que no fa la confrontació autoritària—, també exigeix tenir la iniciativa i no anar a remolc. La confrontació reactiva a una lògica autoritària acabaria sent també autoritària. I aquí sempre guanyaria la violència bruta. Per això no em fio dels perdonavides i les seves fanfarroneries, que més que confrontació els agrada la gresca. En canvi, la confrontació democràtica demana intel·ligència, astúcia, imaginació i creativitat. És d’aquesta confrontació que parlem.
