Despertar el ferro

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El ferro en sap molt de la història de l’home, per això ens agraden tant D’Artagnan, Errol Flynn, Grace Kelly o Darth Vader, personatges amb l’espasa a la mà. Recordeu aquell passatge de Rostand? Sí, és quan un pompós cavaller, cobert de llaços, cintes i puntes, queda estupefacte en veure que Cyrano de Bergerac pot anar pel món al seu aire, sense la protecció d’un gran senyor. No, no, no, diu tres vegades, no té cap protector. “Però tinc protectora!”, li etziba mentre, obscenament, aixeca la punta del floret. Així ho va imaginar Rostand i així ho voldríem haver viscut molts. Quin goig, la sobirana independència d’un mateix, sol, emparat només pel temible ferro que talla.

Des de la Roma dels gladiadors fins als campionats olímpics d’avui, passant pels samurais, mosqueters, espadatxins, el Zorro o Napoleó, l’art de l’esgrima manté l’encant, és alhora delicat com el pas à deux de la dansa i rotund, criminal, com la boxa. L’espasa continua essent un objecte meravellós i terrible, amb personalitat pròpia. L’Aor, la que va empunyar Ulisses a la Ilíada, i que vol dir simplement ‘glavi’, l’espasa de Dàmocles, suspesa damunt nostre per sempre més, la Durandal de Rotllan, la Tyrfing del rei Heidrik, la Joiosa que pertanyia a Carlemany, l’Excalibur del rei Artur, potser l’espasa més famosa de tots els temps. Sense oblidar la Tisó, l’espasa patrimonial dels comtes d’Urgell, que el Cid va prendre a Ramon Berenguer II, confosa amb la Colada, un altre ferro llegendari de la casa reial catalana. O l’espasa Vilardell o la de Sant Martí, propietat dels nostres reis, sempre partidaris de tot el que fos autènticament cavalleresc. Recordem l’espasa parlant de Tethra. O les famoses Mimung, Gram i Nothung de Siegfried, i la llegendària Ama No Murakumo Tsurugi, l’espasa de la tradició samurai, extreta directament de la cua d’un drac de vuit caps. És desconcertant com, al Japó, l’esgrima té un llenguatge propi i precís com si fos una arma. Ens esvera, a tall d’exemple, pronunciar el mot tsujigiri. O el que és el mateix, “provar una espasa nova en un transeünt fortuït”. Des d’aquesta perspectiva, allò que propugnava André Breton de “baixar al carrer i disparar a l’atzar sobre la multitud” ja no ens impressiona tant.

Brandar una espasa vol dir acceptar el sentiment de fer —l’ànima de l’espasa—, les regles del joc. És exhibició i rauxa del cos, recerca dels límits de resistència i elasticitat. Dels límits de la intel·ligència. Fou distintiu exclusiu de l’aristocràcia i avui ha aconseguit sobreviure com a esport, com també passa amb el polo, l’hípica o el criquet. L’esgrima vol dir regles severes, res a veure amb el futbol, arbitrari i controvertit, o amb el pervers concepte igualitari de handicap que trobem al golf. Més aviat s’assembla força al pòquer, sempre sotmès al reglament. En l’esgrima l’atzar gairebé no existeix i la tècnica, les normes, ho són tot. No és cap casualitat que la seva època daurada fos la que va d’Enric IV de França a Lluís XIV, la dels inicis del racionalisme, el que alguns anomenen barroc, d’altres manierisme, o simplement cultura llibertina. El gran segle francès, amb Versalles i el seu sumptuós estil literari fou l’època del floret, l’espasa amb cassoleta, fou aleshores quan van sorgir les grans tècniques de l’esgrima, un fascinant claqué combatiu. Quatre són els cops bàsics. Un, el cartilage; 2, la chaise longue; 3, l’aubergine; quatre, el fromage anglais. Quatre les fintes defensives: pastiche, penchant, demi-tasse i el saumon en croûte. Després hi ha els petit pois i les baguettes per comptar-ne els punts. I les penalitzacions, el pied-à-terre i el zut alors. Aquesta fou la terminologia que gastaven CyranoRichelieu i D’Artagnan.

Els Oscars es recolzen en una espasa victoriosa. A Occident ens estrenyem la mà dreta per indicar que no despertarem el ferro. Si entrem en una botiga de roba, el vestuari masculí va sempre cordat a l’esquerra, de manera que un espadatxí pugui desbotonar-se amb la mà esquerra si s’ha de batre en un duel. A la sala de la Cambra dels Comuns de Londres hi ha un espai estret entre els escons del Govern i els de l’oposició. Estan separats exactament per la longitud de dues espases enfrontades. I si mai un home encara ofereix el braç dret a una dona, o una persona que necessita protecció, no fa més que repetir el gest d’un duelista. En un altre temps del maluc esquerre del guerrer en penjava una temible espasa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves