L’estiu de la posidònia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si una habilitat tenim els gojosos habitants dels Països Catalans és la capacitat de polititzar qualsevol cosa. Dona’ns un tema i el polititzarem, entenent aquí “polititzar” en el sentit de fer-ne una arma retòrica barata que serveixi per elaborar demagògia de mala casta, sempre al servei d’uns interessos concrets de partit, que generalment es tradueixen, al seu torn, en interessos econòmics. En aquesta mala art, sens dubte qui hi té la mà més trencada són les forces de la reacció, comunament conegudes com “la dreta”, tot i que el seu comportament i la seva idiosincràsia tinguin realment poc a veure amb les dretes occidentals de països que no tinguin el goig de formar part d’Espanya. En fi, això ens duria lluny.

La introducció ve a tomb perquè aquest estiu, a Mallorca, s’ha produït un d’aquests debats interessats sobre quin ha de ser el tractament de les restes de posidònia a vorera de mar. No entrarem ara en detalls perquè seria llarg, però diguem que, per al PP i per a Vox —que són els partits de dreta extrema i d’extrema dreta que s’han significat en la discussió—, la presència de posidònia morta a les platges espanta els banyistes, allunya el turisme, posa en perill la seguretat dels que s’atreveixen a entrar dins les aigües i, en definitiva, constitueix una trava de primer ordre per al progrés i el desenvolupament de la nostra economia. Humilment, jo diria que, ben al contrari, la posidònia morta i amuntegada a vorera de mar és una estampa familiar i gens desagradable per a la majoria de mallorquins. L’alga, com solíem dir-ne un temps, quan és viva neteja l’aigua del mar i genera oxigen, imprescindible fins i tot per als dirigents del PP i de Vox. I quan és morta i la trobem a vorera de mar, serveix perquè els infants hi juguin i, quan es descompon, contribueix a formar aquella arena tan blanca i fina damunt la qual a tots ens agrada caminar descalços. Quan s’eixuga serveix als pagesos com a adob o per fer jaços per a les bèsties. I, per damunt de tot això, és un element important en els ecosistemes de les platges mediterrànies: adonar-se’n no requereix ser ecologista ni oceanògraf, sinó una mica d’observació directa de la realitat, acompanyada d’un mínim de sentit comú. Tanmateix, la nostra dreta l’ha agafada aquest estiu contra la posidònia, i ha estat cosa feixuga escoltar-los plànyer-se dels mals que segons ells ocasiona aquesta planta aquàtica damunt el nostre PIB.

Tanta bel·ligerància contra la posidònia deixa de tenir misteri quan un té en compte que les platges de la polèmica han estat principalment les de sa Ràpita i ses Covetes, que formen part del Parc Natural d’es Trenc, un espai protegit pel seu enorme valor mediambiental i cultural que a la dreta nostrada mai no li ha passat pel coll que existeixi. Ells sempre han lamentat com una veritable desgràcia que en aquesta zona no s’hi hagi pogut desenvolupar un nucli turístic a l’estil dels de s’Arenal o Magaluf, que no necessiten presentació a causa de la seva fama internacional com a paradisos del turisme de gatera més degradat d’Europa. La posidònia, en realitat, s’ha convertit en l’emblema d’unes platges i uns terrenys que la dreta mallorquina voldria veure degudament asfaltats i encimentats, a fi i efecte de multiplicar l’antimodel econòmic d’especulació i diner fàcil que ha desmantellat el teixit productiu que tenia aquesta illa en les darreres dècades. El resultat és el panorama actual, amb un monocultiu que engreixa els comptes bancaris (de paradisos fiscals) dels hotelers i de les plataformes de lloguer turístic, i que fa créixer una massa treballadora amorfa, que encadena un historial de fracàs i abandonament escolars amb un present i un futur de precarietat laboral esgarrifosos. Aquest és el camí pel qual un país es talla les ales (sovint voluntàriament) i entrega la seva voluntat a una elit dolenta. Una elit dolenta és aquella formada per personatges que es fan dir empresaris i creadors de riquesa, i que en realitat són la versió en carn i ossos de la caricatura del milionari groller i sense escrúpols, impulsat només pel desig de munyir uns recursos naturals i humans fins que no en quedi res més per esprémer.

Així doncs, darrera de la discussió estiuenca sobre els pros i els contres de la posidònia hi ha el debat de sempre: reorientar el model econòmic de les Balears cap a una major activitat productiva (passant necessàriament per una ordenació i racionalització del fenomen turístic) o seguir tirant d’una veta que mostra senyals seriosos d’una degradació que pot arribar a ser autodestructiva. Fa anys que se’n parla, però encara no s’ha fet cap passa seriosa i tots són pors i cauteles, tant per la banda de les administracions com per la de la iniciativa privada. Algú s’hi anima?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).