La terra plana

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Suposo que amb tants ximples com hi ha en governs d’arreu, ximples que ja no tenen necessitat de disfressar el cinisme, ara ja no en queda cap dubte: l’evolució de la humanitat ni és lineal ni és progressiva ni, potser, de fet, es pot continuar parlant d’evolució de la humanitat. És ben segur que aquesta afirmació ha estat recurrent en moltes altres estones que els capitostos mundials s’han posat d’acord per abocar-se a l’abisme. Però si m’hi aturo és perquè pensar en una evolució lineal de les coses, i sovint només agafada a les fites tecnològiques, de vegades porta a tractar el passat amb condescendència, a dir que qualsevol temps passat va ser pitjor (tampoc cal apuntar-se a la cosa carlina que qualsevol temps passat va ser millor) i actuar amb una superioritat moral que és a l’arrel d’un munt d’idees sense solta ni volta.

Hi ha qui encara té la idea que la Catalunya interior és plana. Per segons qui i segons com, la Catalunya interior —o el rerepaís o les comarques, no n’hi diré territori— és tot el que no és Barcelona, àrea metropolitana i una o dues capitals de província. Per segons qui i segons com, tota aquesta vasta zona és una terra plana. Alguns encara es malfiarien de Galileu si poguessin! I en aquesta definició de terra plana s’hi escolen tot un seguit de tòpics desordenats, amb una cua de prejudicis que belluga: ruralisme, manca d’indústria i de ciment —en el sentit de clapes que s’han escapat de l’urbanisme repetitiu i fins i tot funerari—, endarreriment social o cultural o polític (amb tot l’interrogant de què o qui està més endarrerit avui...).

Un cas concret parlant de ciment que val per mil a l’hora de tractar la protoindústria i la indústria que es va instal·lar en molts pobles que no eren ni grans ciutats ni àrea metropolitana, que podien ser al Pirineu o al Prepirineu, en comarques d’interior o del sud. Al Clot del Moro, a mig camí de Castellar de n’Hug i de la Pobla de Lillet (al Berguedà) el 1904 va engegar màquines la fàbrica Asland, la primera de la Península dedicada a fer ciment pòrtland. Sabeu l’Asland que trobes a la sortida de Barcelona com si fos un mamut amb llumetes? Doncs la primera de la casa —idea i obra d’Eusebi Güell i altres— la van plantificar al Pirineu, en uns pendents que semblen insalvables i que si ara, més de cent anys després, et diguessin que hi posaran una baluerna d’aquella envergadura els diries que sí, home, que puja aquí i balla. El 1904 van fer mans i mànigues per trobar —i pagar, és clar; la casa era gran— tota la tècnica per materialitzar una obra d’enginyeria que a ulls d’avui encara sorprèn. Ara l’antiga Asland és un esquelet fantasmagòric, se n’ha museïtzat el que no es va deixar enrunar —que va ser molt i dolorós, malgrat l’empremta de Guastavino—, i el patrimoni industrial, com la resta de patrimoni, s’ha començat a valorar tard i d’aquella manera. Ara un trenet turístic et condueix xino-xano fins l’antiga Asland, amb parada als jardins Artigas, una meravella obra de Gaudí, junt amb uns xalets per als empresaris, ja que hi eren. 

Després, de casualitat, trobaràs un llibre dels anys vuitanta, signat per l’autor i tot, sobre la història de Castellar de n’Hug, que fa l’exercici de posar negre sobre blanc i apunta les malvestats ambientals i, de retruc, econòmiques, que va suposar l’auge i estimbada d’aquesta Asland. Perquè cada cosa té un preu i una torna. Però l’exemple d’Asland serveix per desmuntar, peça a peça, el mecanisme de la superioritat moral o de la terra plana quan es mira la realitat (si és que es vol clissar la seva complexitat i no repetir el tic, tan actual d’altra banda, de fabricar-nos la realitat a mida i petrificar-la amb pòrtland, que així no s’esquerda). Ara aquest paisatge del Berguedà s’ha convertit en el lloc per a la postal, la tranquil·litat, els pans rodons (tots fets “amb forn de llenya artesanal” comme il faut, és clar), el Llobregat que aquí ens deixa oblidar la seva menys agradosa versió metropolitana... 

Acostem encara més la lupa: de més a prop, la pinya que crema sempre espetega més fort. Un altre lloc, el Prepirineu. Bruguera. A tocar de Ribes de Freser. D’aquest poble baixava la meva besàvia cada dia per anar a treballar a una fàbrica tèxtil de Ribes. Tres hores d’anar i tres hores de tornar. En aquella època, cap a la primera dècada del segle vint, era habitual. Una vegada vam refer els seus passos. La sorpresa? Comprovar que aquell camí tenia memòria: havia estat un camí utilitzat i, per això, amb els mitjans del moment, el van empedrar i el van marcar. Mai hi pensem, quan anem per la muntanya, que aquelles pedres al camí hi ha algú que les ha posades justament per obrir via. I quan finalment ens n’adonem, com aquell dia que vam refer els passos de la besàvia, ens ve un rubor de pensar que tu potser també t’havies cregut que la terra era plana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna Ballbona
Anna Ballbona

Escriptora i periodista