Sobiranies, pesticides i incendis forestals

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot va lligat, diu en Macron. A tres dies d’acollir i presidir a Biarritz una nova trobada del G7 –el G8 de tota la vida sense Rússia, expulsada per l’estètica poc agradable que va emprar a Crimea–, el cap de la República Francesa va oferir una extensa roda de premsa de més de dues hores a més de 80 periodistes, la conclusió de la qual va ser que tout va lié. Amb el bronzejat pertinent en ple mes d’agost, producte d’haver passat uns dies de vacances per l’estimada Provença, el President del Sol va demostrar de nou que en aquesta vida es pot conduir un país en absoluta decadència i no despentinar-se ni un cabell davant els mitjans de comunicació, que, hipnotitzats per cants de sirenes buits de contingut, reprodueixen acríticament les lliçons de pretensions universitàries del gran líder. 

De la trobada amb els periodistes, tanmateix, en podem extreure algunes reflexions prou interessants venint de qui vénen. En aquest sentit, sembla que la nova idea estival de l’Emmanuel és que els europeus hem d’aprendre a viure sense dependre dels altres –EUA, Xina, etc.–, és a dir, i cito textualment, hem d’assumir la nostra “sobirania”. 

Mentre, astorat, llegia aquestes paraules, vaig adonar-me que una de les notícies de capçalera d’aquests dies al país del senyor Macron té a veure, precisament, amb aquesta famosa sobirania. Resulta que el 18 de maig passat el batlle de Langouët, un poblet bretó de 600 vilatans i 700 vaques, va decidir que al seu municipi s’havia acabat l’ús de pesticides a menys de 150 metres de qualsevol immoble –d’habitatge o de negoci–, després de constatar, segons sembla, greus problemes de salut en la població local. La bona nova no hauria passat d’un breu en els digitals comarcals si no fos perquè la prefecta de la regió –una mena de delegada del govern, versió galo-romana– va considerar que aquella decisió ultrapassava les competències d’un Ajuntament, motiu pel qual va decidir de portar als tribunals el batlle bretó en qüestió. L’enrenou que ha generat tot plegat, tant localment com nacional, no sembla pas petit. I la pressió que deu sentir el jutge de torn en aquests moments, ha de ser descomunal, tenint en compte les mostres de suport que ha anat rebent el batlle. Fins i tot, s’ha constituït un comitè de solidaritat i pressió, que proposa eslògans com ara “Senyora prefecta, deixeu al nostre batlle protegir-nos.”. 

Jo, que de pesticides hi entenc tant com en Macron de literatura basca medieval, només puc dir que un dia vaig tenir la sort de colar-me com un polissó a les instal·lacions que la Bayer té a Monheim, on, entre altres potingues, investiguen i fabriquen els principals productes químics d’ús agrícola del món, especialment des de l’any passat, quan el gegant farmacèutic alemany va comprar, de manera prou discreta, el monstre de transgènics Monsanto. Allà vaig poder intercanviar impressions amb una investigadora del ram, segons la qual, avui, per poder vendre qualsevol producte químic a la UE, abans cal haver passat infinits controls i proves per garantir que no és nociu ni per a l’ésser humà ni per al planeta. 

Certament, no tinc gaires dubtes que això és el que deu dir el paper. La investigadora, però, va obviar dos detalls que em semblen fonamentals i que jo tampoc no vaig gosar de comentar en aquell moment –perquè hi ha moments en aquesta vida que callat s’està més maco–. D’una banda, no va precisar que entre 2016 i 2019 les vendes de pesticides prohibits a Europa però legals a països com Brasil, han augmentat exponencialment. De fet, al Brasil, en els darrers quatre anys les vendes han crescut un 50%. Parlem de, com a mínim, una dotzena de productes il·legals a Europa, que es distribueixen pels camps d’un dels principals productors agrícoles del món, exportador per naturalesa i, per tant, d’on tothom consumim, directament o indirecta. Però, a més, parlem, teòricament, d’un dels principals pulmons del planeta Terra que, curiosament, tot sigui dit de passada, es veu que darrerament s’incendia més del compte i ningú no sap per què. 

El segon element que la investigadora no va afegir és que avui dia, tot i que et diguin que tots els productes químics que s’empren a casa nostra, abans de comercialitzar-se, han estat analitzats i controlats, com a ciutadà es fa molt difícil de sentir-se tranquil i protegit per les institucions comunitàries, després d’escàndols com el dieselgate. Hi ha un greu problema de confiança envers les institucions allunyades del ciutadà i això ens mena, de nou, irremeiablement a la qüestió de la sobirania i del principi de subsidiarietat

L’altre dia, en una trobada estival amb petit-burgesos espanyolistes que usurpen les riqueses del nostre país, n’hi va haver un que va començar a mal parlar d’un membre de la Junta d’Òmnium Cultural per les seves hipotètiques riqueses i possessions econòmiques, com si ser ric i independentista fos com ser de l’Opus de dia i visitar bars d’ambient de nit. No sé si aquella tarda m’havia afectat cap pesticida o què, però el cas és que en vaig tenir prou, de manera que li vaig amollar: “alguns espanyols feu veure que encara no heu entès que la raó principal per la qual volem la independència és que volem poder robar tant com heu robat vosaltres.”. Va callar de cop i va deixar d’endrapar. 

En Macron té raó. La clau, com sempre, és la sobirania: el poder. El combat del poblet bretó, els pesticides il·legals, els incendis de la selva amazònica, o la decisió del tribunal de comptes espanyol d’obligar la FOCIR a tornar una milionada suposadament invertida en el procés independentista, tout va lié. En Pere Camps, director del Barnasants, sempre diu que “la cultura és la primera de les sobiranies”. Pere, si no ens llevem del damunt, com més aviat millor, aquests gàngsters, aviat no ens deixaran ni subvencionar el club de petanca del Guinardó. Les boles de petanca, ja se sap...

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.